Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
Agricultura i alimentació

1. Introducció

 
L’agricultura, en el sentit més ampli, és una activitat humana ancestral que es basa en el funcionament d’uns ecosistemes amb unes característiques particulars (agroecosistemes) i que proporciona uns béns i uns serveis vitals per a la població humana.
 
 
agricultura
 

Figura 1. Font: Gil Gorchs

 
L’agricultura ha estat de sempre lligada a les necessitats de la població (aliments, bestiar, fibres, etc.). Quan l’ésser humà, fa més de 10.000 anys, comença a fer els primers passos en l’activitat agrària, s’inicia el que s’anomena ‘procés de domesticació de diferents espècies’, que és fonamental per tal de garantir l’èxit d’aquesta empresa transcendental. És essencial conèixer els hàbits d’algunes plantes (productors primaris o transformadors de l’energia solar en energia química) i els ecosistemes on es troben (ecosistemes preadaptats a l’explotació, segons Margalef, 1974).
 
Segons Viaux (1999), actualment, els sistemes productius agraris (la manera de fer agricultura) es defineixen en funció dels coneixements agronòmics en quatre grans grups:

 
— Els sistemes intensius (‘a priori’), basats en intervencions essencialment sistemàtiques i amb la finalitat d’obtenir el màxim rendiment del cultiu.
 
— Els sistemes raonats, basats en el raonament de cadascuna de les tècniques de cultiu (per exemple, els balanços del N, l’ús de llindars d’intervenció o de models de previsió per als insecticides o els fungicides, etc.). Es tradueixen en el respecte envers els codis de bones pràctiques, els objectius de rendiment accessibles com a mínim dos de cada deu anys, les decisions basades en les observacions a peu de parcel·la i una bona tecnificació.
 
— Els sistemes integrats, o també anomenats ‘sistemes de producció integrada’. Basats en una aproximació global de l’explotació, cerquen la substitució d’entrades externes al sistema per processos naturals de control o de regulació, i cobreixen uns rendiments assolibles en cinc de cada deu anys.
 
— Els sistemes biològics, basats en la no-utilització de productes de síntesi.
 
Els darrers cinquanta anys (1968-2008) s’ha aconseguit augmentar la producció agrícola global per sobre del creixement de la població (Pretty, 2008). En el cas dels cereals, grup de cultius que cobreixen més del 50 % de les necessitats mundials d’energia i proteïna, la producció per càpita (374 kg de cereals/habitant per a l’any 2008) s’ha incrementat a raó d’1 kg/habitant/any, malgrat el bon ritme a què ha crescut la població (vegeu la figura 1).

No obstant això, la distribució de la producció agrícola és desigual, de manera que encara hi ha moltes persones que no tenen el necessari. Per tant, l’agricultura i l’alimentació es configuren d’una manera conjunta com un repte pendent de solucionar.
 
 
grafic
 

Figura 2. Evolució del rendiment i la producció globals i per càpita de cereals, i de la població al món entre l’any 1968 i l'any 2008. Font: Elaboració pròpia a partir de FAO (2010) i UN (2010)

 
Quan les pràctiques agrícoles no són adequades, l’agricultura pot ser un emissor net de gasos amb efecte hivernacle.
 
Emet CO2 mitjançant l’ús directe o indirecte (entrades energèticament intensives; per exemple, adobs) de combustibles fòssils i el cultiu del sòl (cosa que redueix el nivell de matèria orgànica al sòl). També emet metà a través dels ruminants i dels arrossars en regadiu. S’estima que durant els anys 1990 l’efecte directe de l’ús del sòl i del canvi d’ús del sòl, incloent-hi la pèrdua de boscos, va comportar una emissió neta d’1,6 Gt de C · any-1 (Bellamy et al., 2005). No obstant això, més endavant (punt 5.2.) veurem que les bones pràctiques a l’agricultura contribueixen de manera important a segrestar C, cosa que fa augmentar la matèria orgànica del sòl.

No es disposa de dades globals dels costos que provoca l’agricultura per al medi ambient i la salut. L’efecte negatiu pot ser conseqüència de la sobreexplotació dels recursos naturals o bé es fa servir d’abocador. Aquestes externalitats negatives no es compten i el cost que suposen no s’inclou en els preus de mercat.

Per exemple, en el cas del Regne Unit, s’ha calculat que a final de la dècada de 1990 les externalitats de l’agricultura tenien un cost de 1.500 milions de £ · any-1, que era superior al benefici net que van registrar les explotacions. A més a més, s’hi ha d’afegir el cost ambiental de transportar aquests aliments des de les explotacions fins a les botigues, que va ser de 3.800 milions £ · any-1. Aquests costos són exemples d’una agricultura no sostenible.

L’agricultura ha de tenir com a objectiu central contribuir a un desenvolupament sostenible en què la seguretat alimentària continuï augmentant, alhora que incideix en els aspectes socioeconòmics i ambientals dels processos productius. Ha de garantir a escala global l’accés a aliments segurs, econòmics i nutritius, ha d’assegurar la competitivitat econòmica de les explotacions agrícoles i ha de contribuir al desenvolupament rural integral, al manteniment de l’entorn i al maneig sostenible dels
recursos naturals.

En paral·lel als canvis recents en el camp de la productivitat de l’agricultura, en les conductes dels consumidors respecte de l’alimentació i en les polítiques econòmiques de les explotacions i de l’alimentació, els sistemes agrícoles són reconeguts com una font significativa de dany des del punt de vista ambiental. Així doncs, a més a més de les desigualtats que es presenten en l’àmbit alimentari a escala global, la petjada ambiental de l’activitat agrària constitueix una amenaça per a la capacitat del planeta a l’hora de proveir serveis ecosistèmics vitals.