Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
1 de 7
Agricultura i alimentació

3.1. El sòl: l’erosió


El sòl és un recurs natural, renovable a una escala temporal més llarga que l’escala humana. És essencial per a la producció d’aliments, fibres i altres productes necessaris per a la vida humana, i pot esdevenir necessari per a la producció d’energia renovable (biocombustibles). Compleix unes funcions en els ecosistemes poc o no intervinguts i en els ecosistemes agrícoles. Serveix de suport per a funcions relacionades amb el cicle biogeoquímic de l’aigua, del C, del N i dels altres elements (Gregorich i Carter, 1997).
 
 
suelo2
 

Figura 5. Estructura d’un pedió de sòl. Font: fagro.edu

 
L’ús del sòl és compartit per l’agricultura i les altres activitats humanes sotmeses a la lògica econòmica (reducció de la superfície agrícola i forestal a favor de l’expansió del sòl urbà, industrial, explotacions mineres, vies de comunicació, etc.). La disponibilitat del sòl com a recurs natural, al planeta, és gran però limitada, i està sotmesa a un preu de mercat. Per això, el sòl, més que altres recursos, ha de relacionar-se amb els problemes de pobresa en determinades parts del món.
 
El sòl està sotmès a diversos processos de degradació, ja siguin d’origen natural, derivats del sistema de gestió aplicat, o bé simplement d’un mal ús. La recuperació, tot i que molt sovint és possible, sempre és cara i no es produeix de manera immediata.

La baixa taxa de renovació del sòl el converteix en un recurs limitadament renovable. Per això, l’ús del sòl s’ha de complementar amb una gestió adequada per permetre’n la conservació. Els països d’Europa estan en procés de desenvolupar normatives de protecció equivalents a la de l’aigua o a la de l’aire.
 
Entre els problemes més greus a què estan sotmesos els sòls destaca el procés d’erosió. Un cop iniciat el procés, i si no hi ha cap intervenció que protegeixi el sòl, es completa la transformació d’un sòl productiu en un aflorament rocós, erm i inhàbil per suportar qualsevol ecosistema.
 
Els paisatges actuals, però, no es poden entendre sense un equilibri entre les forces constructives (d’origen tectònic) i l’erosió. L’erosió forma part del mecanisme natural de modelat del territori i del paisatge. Se n’han observat símptomes al planeta Mart, un àmbit on no s’ha produït cap mena d’intervenció humana.
 
Un model matemàtic clàssic per estimar l’erosió en medis agrícoles (USLE) considera que la pèrdua de fins a 3 t · ha-1 · any-1 és una pèrdua que s’ha de considerar tolerable (més de 35 t · ha-1 · any-1 es qualifica de severa).
 
Als agents erosius naturals (aigua continental i marina, gel i vent) s’hi afegeix la potencialitat erosiva directa o indirecta de l’activitat humana. Al llarg de la història s’han identificat períodes d’erosió intensa (catastròfica) associada a activitats econòmiques (Santa Olalla, 2001).
 
 
De les activitats econòmiques tradicionals, l’agricultura i la ramaderia han incidit de manera més directa en l’erosió i hi ho han fet en dos sentits. D’una banda, han estat activitats que han provocat l’erosió del sòl (la rompuda de la terra per conrear o la sobrepastura en són dos exemples). Però també són activitats que, a la vegada que permeten l’explotació del sòl, poden aportar la protecció necessària del sòl, recurs que cal conservar perquè és font de l’aliment i que cal transmetre a les generacions següents com a font d’aliment i de riquesa.
 
En general, l’erosió associada a l’agricultura i la ramaderia es produeix de manera no catastròfica, de manera progressiva, amb símptomes identificables, i la intensitat d’aquesta erosió és creixent. Aquests símptomes observables han de ser el detonant per aplicar les pràctiques de conservació que siguin adequades a la importància i a la tipologia (origen) del problema.