Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
2 de 7
Agricultura i alimentació

3.2. Desertificació i desertització (zones àrides i semiàrides)

 
Oriol Riba, en el Diccionari de geologia defineix ‘desertificació’ com la “Degradació d’un territori fins que es converteix en desert per causes antròpiques directes...” i la ‘desertització’ com el “Procés natural que ha conduït un territori determinat a l’estat de desert”.
 
 
L’existència de zones àrides (i, per tant, també de les semiàrides) al planeta està lligada a la circulació atmosfèrica general. Les primeres indicacions de condicions àrides de què es disposa d’alguna mena de registre són uns sediments dunars del Canadà, amb una antiguitat de 1.800 M d’anys. El primer indici d’aridesa al desert del Sàhara apareix durant l’Oligocè (entre 23 M d’anys BP i 37 M d’anys BP), tot i que des de llavors s’han succeït de manera alternada episodis àrids i humits.

L’aridesa és la conseqüència simultània de dos factors: l’elevada insolació (energia solar rebuda per unitat de superfície) i l’absència de precipitació durant períodes prolongats (Laity, 2008).

En aquests espais, els ecosistemes mantenen un equilibri entre components molt fràgil. En absència d’un factor biòtic ben desenvolupat (coberta vegetal, biodiversitat, fauna edàfica, etc.), el sòl presenta una resiliència molt feble davant dels processos recurrents de degradació (secades i precipitacions excepcionals).

L’augment de població del darrer segle ha agreujat la vulnerabilitat natural d’aquests espais. La població s’ha vist obligada, abans de l’emigració definitiva a les grans ciutats, a explotar els recursos (inclòs el sòl) de manera no sostenible (amb una taxa de consum més gran que la taxa de renovació).

Aquesta situació associada amb la secada ha comportat l’avanç d’uns quants quilòmetres per any del desert en regions com
Mali, Txad i Nigèria.
 

 
3.2.1. Eixutor
 
Leixutor és una característica extrema, normal i recurrent del clima de determinades àrees del món. Cal que coincideixin un règim de precipitació molt irregular al llarg de l’any i condicions de forta demanda evaporativa, resultant d’una atmosfera seca dominant en la regió.

També es pot donar en altres regions de manera irregular. Perquè es produeixi precipitació són necessaris dos mecanismes que han d’actuar adequadament: una quantitat suficient de vapor d’aigua en l’atmosfera i l’ascens forçat d’aquestes masses humides. Qualsevol fenomen que interrompi aquesta seqüència en una àrea determinada provoca episodis de secada.
 
L’eixutor afecta tota la societat, no només l’agricultura. De fet, l’agricultura és un dels usuaris socials més de l’aigua (com ho són la indústria o el sector serveis), amb una prioritat que està darrere del consum d'aigua potable.
 
Aquest fet limita l’aplicació de la millor estratègia de què disposa l’agricultura per fer front a l’eixutor: el reg. Durant els episodis d’eixutor, cal no oblidar que l’agricultura continua essent la principal font de recursos alimentaris del planeta, un cop passada la crisi.

L’estat d’humitat del sòl és un factor essencial en el desencadenament de l’eixutor. S’han establert observatoris a escala mundial per seguir el risc de secada. Entre els paràmetres que se segueixen s’inclou l’estat d’
humitat del sòl.
 
Les estratègies aplicables a l’agricultura per mitigar l’eixutor passen per:

— capturar el màxim percentatge d’aigua de pluja (millorar la infiltració del sòl);
 
— emmagatzemar el màxim d’aigua al sòl per a un ús diferit;
 
— recuperar de manera eficient l’aigua emmagatzemada al sòl i afavorir un arrelament al més eficient possible.
 
 

 
3.2.2. Exhauriment de la terra
 
Acceptada una gestió òptima dels recursos, la intensificació de l’explotació del sòl amb l’increment d’entrades (fertilitzants, fitosanitaris, reg) té un sostre definit per les característiques genètiques del material vegetal que es fa servir. Alguns autors consideren el conreu del sòl com un factor inevitable de reducció de la producció.
 
S’ha observat que la reiteració d’un mateix conreu intensiu en una parcel·la fa evolucionar-ne la productivitat en sentit decreixent. Pot succeir que calgui incrementar l’aportació d’entrades per obtenir el mateix rendiment.
 
Les causes d’aquest exhauriment de la terra poden ser múltiples i no hi ha una única relació causa-efecte. Respon a causes simples molt diverses, però sobretot a la combinació de causes simultànies que s’acumulen, se sobreposen o estableixen sinergies negatives, fet que en dificulta el diagnòstic.
 
Entre les causes possibles, cal citar les de tipus parasitari. El conreu reiterat d’una espècie productiva a la mateixa parcel·la afavoreix la selecció dels paràsits més ben adaptats a la planta i el sistema de conreu. Això s’ha observat amb insectes, àcars, nematodes (Parwinder et al., 2005), fongs, males herbes, bacteris i virus.
 
En segon lloc, l’exhauriment de la terra es produeix per un desequilibri de la disponibilitat de nutrients a la fondària d’arrelament. A questa fondària les extraccions són molt elevades i empobrir-se. Si la restitució no es duu a terme de manera adequada i a la fondària adequada, la planta manifesta carències.

Per un mecanisme similar, la reiteració d’un determinat tipus de feina del sòl redueix l’estabilitat de l’estructura del sòl i el compacta.
 
Una darrera causa és el factor al·lelopàtic (Wu et al., 2001), conseqüència de la secreció de toxines per part de les plantes o els microorganismes. Aquestes substàncies inhibeixen la germinació d’altres plantes i fins i tot arriben a ser autotòxiques.
 

 
3.2.3. Salinització
 
 
Les plantes absorbeixen aigua i sals minerals solubles de la terra per desenvolupar-se normalment. El flux d’aigua en el sistema sòl-planta-atmosfera està determinat per la diferència d’energia unitària de l’aigua (energia / unitat d’aigua, per exemple en joules · m-3) en cada un dels tres estadis. Més concretament, entre la matriu porosa del sòl i l’interior de la planta. L’energia d’origen osmòtic és essencial en aquest procés.

Un excés de sals solubles acumulades a la zona d’arrelament de la planta, lluny de representar una situació ideal, esdevé una limitació hídrica per a la planta, ja que redueix de manera efectiva la quantitat d’aigua disponible. Si aquesta concentració és prou elevada per afectar negativament el creixement de la planta, es parla de ‘salinitat’ com a efecte restrictiu del creixement vegetal (sòl salí).

Les cobertes edàfiques salines es troben tant en condicions naturals (clima àrid i semiàrid o sòls amb roca mare rica en clorurs o sulfats) com en condicions de conreu, resultat de les pràctiques de gestió de l’aigua de reg. De fet, qualsevol procés que afecti el balanç d’aigua al sòl i el moviment de l’aigua del sòl pot provocar l’acumulació de sals solubles a la zona d’arrelament: clima, hidrologia, reg i drenatge, recobriment vegetal del sòl, pràctiques agrícoles i, lògicament, les característiques del sistema radicular de la planta.
 
En els sistemes agrícoles la bona gestió de l’aigua de reg és imprescindible per evitar la salinització del sòl. Les aigües de reg representen la via principal d’aportació de sals solubles al sòl que es rega. El reg ha de fer-se de manera que no afecti negativament l’equilibri salí del sòl (vegeu l'apartat 3.4).
 
En el mapa de sòls del món editat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), hi ha cartografiades més de 300 milions de ha de sòls salins, el 6,5 % de les quals corresponen a Europa.
 
Actualment, la bona gestió del reg és la tècnica que permet desenvolupar els conreus rendibles a les zones on la climatologia és adversa i afavoreix l’acumulació de sals en el perfil del sòl. El reg que satisfà les necessitats de rentatge de sals és una de les metodologies per resoldre el problema satisfactòriament.
 
Més recentment, s’han desenvolupat plantes d’interès agrícola cada cop més adaptades a medis salins. Aquest és un camí prometedor.