Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
4 de 7
Agricultura i alimentació

3.4. Necessitat d’aigua dels cultius: gestió de l’aigua

 
L’aigua és essencial en la producció de cultius, ja que el creixement de les cèl·lules vegetals es produeix per acció de l’aigua. La mancança d’aigua provoca una àrea foliar menor, una reducció de la fotosíntesi i, per tant, una producció menor.

La gestió del reg en l’agricultura s’ha de fonamentar en una bona programació de regs basada en un ús racional de l’aigua amb la finalitat d’evitar:

— Una aportació d’aigua inferior a la necessària. Això provoca al cultiu un dèficit hídric i, per tant, algunes vegades, especialment en cultius herbacis, una reducció important de la producció.
 
— Una sobreirrigació. Això provoca problemes en els cultius; per exemple, afavoreix l’aparició de malalties, així com també, en sòls pesats, és habitual l’aparició de problemes d’inundació, la qual cosa pot significar arribar a situacions d’hipòxia o d’anòxia (falta d’oxigen). Certs cultius són molt sensibles a l’excés d’aigua i en alguns casos pot arribar a produir la mort de la planta. Un ús excessiu d’aigua també crea problemes socials i mediambientals. Aquest excés d’aigua podria dedicar-se a altres usos; a més a més, les pèrdues d’aigua per percolació van lligades normalment a la lixiviació de nutrients (especialment, el nitrogen) i a la consegüent contaminació dels aqüífers.
 
Tenir en compte ambdós principis és molt important, ja que l’agricultura és l’ usuari principal de l’aigua (70 %, a excepció d’Europa i de l’Amèrica del Nord) i aquest és un recurs cada vegada més escàs.

Les necessitats d’aigua de reg de parcel·les de cultiu s’han d’estimar tenint en compte les condicions meteorològiques locals, el sistema de reg emprat (diferent grau d’eficiència) i la demanda hídrica del cultiu. Les necessitats hídriques dels cultius es determinen a partir de la quantitat d’aigua que necessita un cultiu referencial (gespa) i d’un coeficient modificador propi del cultiu (Kc = coeficient del cultiu). La quantitat d’aigua que extreu del sòl un cultiu referencial s’anomena ‘evapotranspiració de referència’ (ET0) i la que extreu un determinat conreu, ‘evapotranspiració del cultiu’ (
ETc).
 
Les eficiències mitjanes per als diferents sistemes de reg oscil·len entre un 40 % (reg a manta) fins a un 90 % (reg localitzat). Per calcular la necessitat d’aigua que s’ha d’aportar amb el reg, cal restar a l’ETc la quantitat de pluja efectiva (Pe), que es la fracció de la pluja que queda retinguda al sòl i és evapotranspirada.
 
Cal tenir present que, quan per regar s’utilitzen aigües que contenen sals solubles, cal aportar una quantitat d’aigua superior a la que necessita el cultiu per tal de facilitar el rentatge de les sals en profunditat i que aquestes no s’acumulin a la zona de desenvolupament radicular (necessitat de rentatge).
 
El calendari i la dosi de reg depenen del nivell d’esgotament permissible d’aigua (NEP) al sòl tolerat pel cultiu, i és recomanable que el reg es faci abans que s’hagi evapotranspirat la quantitat d’aigua equivalent a aquest dèficit permissible. Una vegada la planta ha extret aquesta quantitat del sòl, les arrels troben dificultat per extreure més aigua, ja que augmenta l’esforç que han de fer per tal de succionar-la.
 
L’escolament del reg i el drenatge afecten la qualitat de les aigües superficials i subterrànies.

Quan en una zona de regadiu la disponibilitat hídrica es redueix, s’hi poden aplicar regs deficitaris controlats (
RDC), mitjançant el reg localitzat, que s’aplica fonamentalment en fructicultura (s’ha estudiat en olivera, ametller, presseguer, vinya, etc.) i que consisteix a aplicar l’aigua de reg sols en determinats períodes fenològics del cultiu i a reduir o eliminar els regs en els períodes en els quals un determinat dèficit hídric no afecta sensiblement la producció i la qualitat de la collita. Permet un estalvi de la dosi de reg total d’entre el 15 % i el 30 %. Per a la majoria dels fruiters, les fases de floració, quallat i creixement del fruit són sensibles a la mancança d’aigua (es produirien menys fruits i més petits). Dosis de reg més petites es poden aportar durant la fase d’enduriment del pinyol, ja que presenta menor sensibilitat al dèficit d’aigua.
 

 
3.4.1. Contaminació d’aqüífers
 
Un aqüífer és una formació geològica capaç d’emmagatzemar i transmetre quantitats d’aigua subterrània, i que se situa per damunt d’una capa impermeable. L’alçada que assoleix l’aigua, respecte de la superfície terrestre, s’anomena ‘nivell piezomètric’ i se situa a diferents profunditats. L’aigua dels aqüífers es renova amb els mateixos mecanismes d’alimentació que els de les aigües superficials.

La qualitat de les aigües subterrànies és un dels aspectes ambientals més preocupants actualment, ja que molts recursos hidrogeològics d’aquest tipus presenten, a causa de la intensa ocupació del territori, especialment en àrees metropolitanes i en certes zones agrícoles, un alt grau de vulnerabilitat i de contaminació. Les aigües subterrànies a Catalunya tenen una gran importància en l’abastament d’aigua potable i en el subministrament de la indústria i l’agricultura.

Les aigües subterrànies són un medi especialment vulnerable als contaminants i, tot i que presenten una elevada inèrcia als canvis de qualitat i que la propagació dels fenòmens de contaminació és amortida, retardada i lenta, els efectes de la contaminació, una vegada produïts, són difícilment reversibles.

La qualitat natural de les aigües subterrànies és producte de la interacció de l’aigua d’infiltració i el medi físic amb el qual entren en contacte durant el cicle hidrològic. No obstant això, determinats factors externs poden provocar alteracions en aquesta composició natural en introduir-hi substàncies alienes susceptibles de modificar-ne la naturalesa original.

Els mecanismes pels quals un agent contaminant arriba a un aqüífer i s’hi propaga són múltiples i, de vegades, molt complexos. En el procés de contaminació de les aigües subterrànies tenen una gran importància les peculiaritats hidrogeològiques del terreny, que poden retardar, potenciar o disminuir els efectes de la contaminació. La lentitud amb la qual una aigua es mou implica que, moltes vegades, quan es detecta una contaminació, aquesta ja s’ha dispersat per una zona important o, fins i tot, que la causa de la contaminació ja no hi sigui. En general, l’aparició d’una contaminació en les aigües subterrànies sol ser normalment diluïda, però afecta un volum d’aigua molt gran. En la majoria de casos en què hi ha un deteriorament evident de la qualitat de l’aigua subterrània, això es deu a una causa antròpica (fuites de canonades i basses, fuites d’abocadors, infiltració d’aigua de reg, infiltració d’escolament urbà i industrial, etc.), i els principals agents contaminants són: nitrats, sals, metalls pesants i compostos orgànics.
 
A Catalunya hi trobem exemples de gairebé tot tipus de contaminació d’aqüífers. No obstant això, hi ha dos casos importants, ben documentats i que, actualment, generen preocupació social: la contaminació per nitrats i la intrusió marina. La presència de nitrats és el principal problema de contaminació difusa a les aigües subterrànies, normalment procedents de les dejeccions ramaderes i dels fertilitzants.
 
Per tal de prevenir aquest tipus de contaminació, el Govern de Catalunya va declarar unes zones vulnerables en les quals els agricultors han de seguir unes determinades normes relacionades amb els programes de fertilització (Reial Decret 283/1998 i Directiva 91/676/CEE). L’any 2009 es va ampliar aquestes zones vulnerables per nitrats.