Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
Anàlisi del cicle de vida (ACV)

6. Fase d’avaluació de l’impacte ambiental (AICV)

 
En aquesta fase s’avaluen els impactes ambientals potencials del producte. En general, implica l’associació de les dades de l’inventari a les categories d’impacte ambiental i als indicadors d’aquestes categories. D’aquesta manera, convertim la informació de l’inventari en una sèrie de valors més fàcilment interpretables. Passem de centenars de valors ambientals (emissions, recursos consumits...) a un nombre reduït d’impactes ambientals.

Cal tenir en compte que es poden introduir subjectivitats al sistema i que cal una transparència per assegurar que les suposicions estan clarament descrites i ben fonamentades.

Aquest procés es desenvolupa normalment en diverses etapes:
  
a) Selecció de categories d’impacte: cal que estiguin referenciades i justificades, i que siguin coherents amb l’objectiu i l’abast de l’ACV.
 
b) Classificació: assigna les entrades i sortides de l’inventari a les categories d’impacte afectades per a cada resultat.
 
c) Caracterització: implica la conversió dels resultats de l’inventari a unitats comunes i suma els resultats en unitats homogènies dins de cada categoria d’impacte.
 
d) Normalització: és un element optatiu que contrasta els resultats de la caracterització respecte a un valor de referència, com ara els efectes en cada categoria d’impacte produïts per una persona durant un dia. D’aquesta manera, en podem veure millor la rellevància.
 
e) Valoració: organitza les categories d’impacte en un conjunt o més i converteix els resultats de les diferents categories d’impacte a un únic valor numèric. Aquí s’introdueixen moltes subjectivitats i cal anar amb molt de compte.
 
Per exemple, si volem saber si és millor el producte A o el producte B, és impossible determinar quins components del producte generen més impacte ambiental entre centenars de substàncies d’una llista que representen entrades i sortides dels sistemes. Per això s’estudia la contribució del conjunt de totes aquestes substàncies a una sèrie d’impactes ambientals coneguts (classificació). Amb aquest pas es redueix el nombre de variables, de centenars d’intervencions ambientals (inventari) a una desena d’impactes ambientals (caracterització). Moltes vegades aquesta reducció de paràmetres no és suficient, ja que interpretar deu valors diferents per a diverses opcions de disseny (producte A i producte B) és complex. Llavors es fa una valoració que consisteix a posar valors relatius als diferents impactes ambientals amb la finalitat de fer una suma ponderada i obtenir un únic índex per a cada un dels productes o components que estem analitzant. Així, obtenim que el producte A genera un impacte de 25 i el producte B genera un impacte de 38.
 
Segons la norma ISO 14044:2006 (International Standard Organization 2006b), la classificació i la caracterització són passos obligatoris, mentre que la normalització, l’agrupació i la ponderació són opcionals.
 
Cal tenir en compte que, en tot el procés, s’hi introdueixen la incertesa i la subjectivitat cada vegada que es pren una decisió. L’avantatge de l’ACV és que deixa clar quina incertesa i quina subjectivitat s’estan incloent en el procés (transparència).
 
A la taula següent s’inclouen algunes de les categories d’impacte més utilitzades per la comunitat científica.
 
blava 
A continuació es descriuen amb més detall aquestes categories d’impacte.

Escalfament global: és l’escalfament previsible de l’atmosfera terrestre provocat per l’augment del diòxid de carboni (CO2) i altres gasos a l’atmosfera. Aquests gasos (en bona part subproductes del consum de combustibles fòssils) formen una capa que reté l’escalfor de l’atmosfera. Aquesta retenció d’escalfor pot provocar un augment de la temperatura mitjana a la Terra. L’ascens d’aquesta temperatura pot afectar els oceans fins al punt que pugi el nivell del mar, amb conseqüències greus per a la tercera part de la humanitat que viu a les zones litorals. Els canvis climàtics també podrien afectar dràsticament els esquemes del temps i les estacions arreu del món i, de rebot, també, l’agricultura. Altres substàncies que també contribueixen a augmentar l’efecte hivernacle són el metà (CH4), component bàsic del gas natural i emès també als pantans i les zones negades; el vapor d’aigua; l’òxid nitrós (N2O), emès, per exemple, pels sòls amb un excés de nitrogen. L’efecte hivernacle és un impacte a escala global.
 
Disminució de la capa d’ozó: les capes altes de l’atmosfera (estratosfera, entre 20 i 50 km d’alçada) contenen ozó (O3), forma molecular de l’oxigen que absorbeix la major part de les radiacions ultraviolades del Sol. Sense l’ozó, probablement, la vida a la Terra no hauria arribat a la forma actual. Determinats productes químics que contenen àtoms de clor o de brom alliberats a l’atmosfera perjudiquen la capa d’ozó. Per exemple, l’acumulació de clorofluorocarbonis (CFC) o halons a l’estratosfera fa reduir el gruix de la capa d’ozó i ens priva de la protecció dels rajos ultraviolats. Això pot suposar un augment dels índexs de càncer de pell i pot perjudicar els ecosistemes naturals i artificials. Els CFC es produeixen en la fabricació d’escumes i s’utilitzen com a propulsors dels aerosols vaporitzadors (tot i que alguns països ja n’han prohibit la utilització). La pèrdua de la capa d’ozó també és un impacte d’àmbit global, tot i que l’efecte que té es faci notar més en certes àrees que en d’altres.
 
Acidificació: l’ús de combustibles fòssils provoca emissions d’òxids de sofre (principalment, SO2) i de nitrogen (NOx) a l’aire. Aquests contaminats es combinen amb la humitat de l’atmosfera i formen àcid sulfúric i nítric, respectivament, que cauen en forma de pluja àcida. La pluja àcida afecta negativament els llacs i els boscos, la flora i la fauna, les terres agrícoles, les reserves d’aigua i la salut humana. Els efectes de la pluja àcida depenen de la sensibilitat de les zones afectades. A més, els òxids de nitrogen i de sofre no es poden transportar a escala global, de manera que es diu que la pluja àcida és un impacte regional. De totes maneres, les regions afectades són extenses i sovint estan allunyades dels focus emissors.
 
Eutrofització: és un procés d’acumulació de nutrients (matèria orgànica i mineral) als ecosistemes aquàtics que incrementa el creixement dels organismes —principalment, algues— que esgoten el nivell d’oxigen. Els sediments provinents de les aigües residuals domèstiques i industrials afavoreixen l’eutrofització. El procés de descomposició és natural, però quan els residus presents en les aigües s’acumulen poden provocar el creixement ràpid de la població de descomponedors aerobis, que esgoten de seguida l’aportació d’oxigen, de manera que no poden continuar la seva funció. Si aquests residus es tractessin i es retornessin al sòl, i no als cursos d’aigua i als aqüífers, es reduiria aquest problema. L’eutrofització també és un impacte d’abast regional.
 
Metalls pesants: es consideren metalls pesants els que tenen un pes atòmic relativament elevat i una densitat aproximada de 5 g/cm3. En general, acostumen a ser molt tòxics i no es troben en concentracions gaire elevades a l’aire o a l’aigua. Però són elements que són presents al medi en concentracions baixes i que es poden acumular fins a nivells crítics o letals als nivells tròfics superiors a través de la biomagnificació, ja que, a part de ser tòxics, són persistents i bioacumulables.
 
Substàncies cancerígenes: aquesta categoria engloba les substàncies que tenen una certa probabilitat de provocar càncer a concentracions d’1 μg/m3, segons la taula de les guies de qualitat de l’aire de l’Organització Mundial de la Salut. Aquesta taula indica el nombre de persones d’entre un grup d’un milió que desenvoluparien càncer amb l’exposició indicada. S’ha de dir que no s’ha demostrat la linealitat entre la probabilitat i l’exposició, però sí que s’ha assumit aquest mètode de càlcul. Establir els nivells de toxicitat crònica per a cada substància és complicat, ja que en cada cas hi ha molts factors que afavoreixen o desafavoreixen els efectes de la possible toxicitat, que, en no tenir efectes immediats, no sempre permet correlacionar amb claredat les relacions causa-efecte.
 
Boirum: és la boira amb presència de contaminats atmosfèrics originats bàsicament per la indústria i el transport, i que és conseqüència de la concentració de partícules de pols i fum que, en actuar com a nuclis de condensació, provoquen la condensació de vapor d’aigua, fins i tot amb una humitat relativa d’aigua molt inferior al 100 %. Els contaminants que més contribueixen a aquest efecte són les partícules, el carbó, la pols de ferro i l’òxid de sofre.
 
Boirum fotoquímic: és la capa d’aire contaminat que hi ha a la capa fronterera de l’atmosfera (0-1.000 m); es forma per la presència de concentracions elevades de contaminants (òxids de nitrogen i compostos organovolàtils) i l’acompanya una radiació solar forta.
 
Pesticides: es mesuren a partir dels ingredients actius que incorporen, com ara els desinfectants, els fungicides, els herbicides o els insecticides. S’expressen en kg d’ingredients actius.
 
Sòlids: les emissions sòlides dels diferents processos poden ser afegides sense utilitzar factors de ponderació. S’expressen en kg.
 
Energia: aquesta categoria mesura les entrades i sortides del sistema en termes d’energia. Cal remarcar que hi ha altres mètodes d’avaluació de l’impacte que defineixen altres categories d’impacte, com ara: ús del terreny, esgotament de recursos, toxicitat humana, toxicitat per al medi, olor, soroll, radiació, accidents, consum de recursos biòtics, consum de recursos abiòtics, fluxos econòmics...