Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
3 de 8
Paradigma sostenibilista

6.3. Dimensió personal/comunitària

 
Tot continuant el nostre comentari de l'equació, hauríem de passar ara a la variable consum, C, però voldríem replantejar-nos aquí el sentit merament material d'aquesta variable. Creiem que si estem parlant de desenvolupament sostenible hem de plantejar-nos que la seva finalitat no és el desenvolupament material en si mateix, sinó que hauria de ser el que habitualment es denomina qualitat de vida, un concepte que pretén anar més enllà del simple benestar material, considerant aspectes més qualitatius en el desenvolupament com poden ser, per exemple, un entorn adequat de relacions socials dins d'una comunitat o la possibilitat de desenvolupar un treball creatiu.
 
Cendra i Stahel (2006) proposen el concepte de qualitat de vida com a principi de sostenibilitat, per tal de destacar l'aspecte ja comentat que la finalitat d'una població és el seu benestar integral, de manera que per assolir-lo és necessària la satisfacció de certes necessitats humanes, i que l'impacte ambiental dels productes i serveis consumits per la població només n’és una conseqüència, tot això tenint present que aquest objectiu es pot assolir de maneres molt diferents a partir de formes d'organització social i econòmica diferents.
 

qualitat de vida     Figura 29. Qualitat de vida. Font: deConceptos.com

És per tot això que hom denomina dimensió personal aquest àmbit, tot intentant recuperar aquest dimensió del desenvolupament que en la formulació original del concepte de desenvolupament sostenible va ser defugida a favor dels aspectes ambientals, econòmics i socials.
 
En funció del nostre context capitalista, Cendra i Stahel (2006) proposen enunciar el principi de reproducció ampliada del capital financer com una necessitat de la denominada ‘sostenibilitat econòmica’ (entenent aquí "econòmic" en el sentit de ser capaç de mantenir una rendibilitat crematística). D'aquesta manera, podem dir que la denominada ‘"tercera pota de la sostenibilitat‘ és una dimensió històricament específica d’una economia de mercat. Altres economies no regides pel lliure mercat no tenen pautada la dinàmica per aquesta necessitat d'acumulació ampliada del capital.
 
És per tot això que, vinculat amb el principi d'equitat i solidaritat que veurem més endavant, Cendra i Stahel (2006) proposen com a elements necessaris per a l'assoliment d'un desenvolupament sostenible la (re)producció i distribució equitativa dels valors d'ús pel procés econòmic, com a nou principi de sostenibilitat.
 
En la mateixa direcció, i centrant-se en l'aspecte merament material del concepte de qualitat de vida i, per tant, en les implicacions ambientals del consum de béns i serveis, Cendra i Stahel (2006) proposen, tal com fa el mateix Riechmann, el principi de la gestió generalitzada de la demanda. Sembla convenient que, més enllà d'un increment constant de l‘oferta, amb el conseqüent increment de recursos naturals consumits i de residus produïts, l'estratègia inclogui també i de manera generalitzada una gestió adequada de la demanda.