Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
4 de 8
Paradigma sostenibilista

6.4. Dimensió tecnosocial

 
Tant Cendra i Stahel (2006) com Riechmann proposen el principi de la biocompatibilitat o ecoforma, també anomenat biomímesi.
 
El biomimetisme és la ciència que estudia la natura com a font d'inspiració per tal de desenvolupar noves tecnologies que resolguin els problemes humans que la natura ha resolt, mitjançant models de sistemes (mecànica), processos (química) i elements que imiten la natura o s'hi inspiren.
 
 
 biomimesi blaauet
 

Figura 30. L'estructura del bec del blauet va servir com a font d'inspiració als tecnòlegs per dissenyar la forma del tren d'alta velocitat i resoldre els problemes aerodinàmics que tenia. Font: Biomimicry Institute 

 
 
biomimesi termiter
 

Figura 31. La capacitat dels termiters per mantenir una temperatura interior constant malgrat els forts canvis de la temperatura exterior del desert actualment és font d'inspiració per als arquitectes a l'hora de dissenyar les construccions. Font. Biomimicry Institute

  
És per això que des de la majoria d'àmbits tecnològics apareixen propostes tecnològiques o formes d'organització sociotecnològiques que imiten el comportament dels éssers vius i dels sistemes naturals. En aquesta direcció podem citar els esforços que s'estan fent des de:

- l'ecologia industrial
- l'edificació sostenible
- l'ecologia urbana
- l'arquitectura del paisatge
- l'agricultura ecològica
- la química verda,
- la permacultura, etc.
 
 
A més d'aquest principi, podem afegir en aquest apartat sobre la tecnoesfera dos principis més proposats també per Riechmann: ecoeficiencia i precaució —que tractem com a subprincipis en la mesura que considerem que són subsidiaris de la biocompatibilitat.
 
 
ecologia industrial

 

Figura 32. Ecologia industrial, una estratègia productiva que imita el comportament dels sistemes naturals i tanca el cicle de la matèria. Un exemple són el polígons industrials, on el residu d'una empresa esdevé matèria primera d'un altre. Font: Cesc

 
 
El subprincipi d'ecoeficiència vindria a emfatitzar la necessitat d'un ús eficient dels recursos naturals. Amb tot, com bé apunta Riechmann, sembla que l'eficiència no pot ser l‘única solució possible als nostres problemes ambientals, perquè l'experiència ens mostra que els beneficis de l'eficiència són ràpidament absorbits per un increment de la demanda.
 
La incertesa i impredictibilitat de les conseqüències de qualsevol innovació tecnològica i, per tant, la necessitat que hi hagi una assumpció social del risc fan necessària la introducció del principi de precaució, formulat el 1972 a la Conferència d’Estocolm sobre Medi Ambient Humà, organitzada per les Nacions Unides, que seria el criteri rector davant les possibles amenaces ambientals derivades de l'ús tecnològic.

 

precaucion 2             Figura 33. Principi de precaució. Font: duerto.com

 
L'altre debat apunta, davant les importants conseqüències socials derivades de la contínua innovació tecnològica, la necessitat que se’n faci un control social i polític. Però l'entorn neoliberal en què ens trobem comporta importants resistències a aquesta difícil tasca.
 
Tots aquests debats plantegen la necessitat imperiosa d'establir algun tipus de mecanisme orientador, per a la presa de decisions, a l'hora d'implementar innovacions tecnològiques sostenibilistes. La consciència d'aquesta necessitat va accelerar, ja des dels anys setanta del segle passat, l'intent que sota l'epígraf d'avaluació de tecnologies pretén abordar aquesta complexa qüestió (per la qual cosa es postula com un altre subprincipi, amb una intencionalitat semblant al de precaució, però, en aquest cas, aplicat a l'àmbit social).