Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
5 de 8
Paradigma sostenibilista

6.5. Dimensió global-local

 


Dimensió global
 
Un cop comentades les tres variables (P, Q i T) dels termes d'aquest segon membre, ens toca ara comentar-ne tot el conjunt, que a la figura 34 és expressat per la clau situada a la part superior. Ja hem comentat abans que cal descompondre aquest membre per poder discriminar l'impacte que provoquen els diferents conjunts poblacionals. Però el fet que diferents poblacions tinguin diferents impactes ambientals apunta, tal com fa la mateixa definició de l'Informe Brundtland, directament al pilar central de la sostenibilitat: l'imperatiu ètic d'establir l'equitat i la solidaritat inter i intrageneracional, postulant-la, per tant, com un altre principi important de la sostenibilitat.

         sa  Figura 33. Font: Cendra i Stahel (2006)

 
I dins d'aquesta herència global hem de considerar no només la preservació ambiental del nostre planeta sinó també la preservació de la diversitat cultural. És incompatible parlar de solidaritat i al mateix temps no denunciar les constants agressions, explícites i implícites, que estan patint constantment innombrables poblacions indígenes —a causa, normalment, dels recursos naturals disponibles en els seus territoris—, que posen en perill la pròpia supervivència.
 
La mateixa aposta per l'equitat i solidaritat entre tots els éssers humans i entre totes les cultures —inherent al desenvolupament sostenible— va plantejar ja en el mateix Informe Brundtland la necessitat de reformar les institucions i les lleis, en el marc de la sostenibilitat, per tal de poder fer front als reptes globals. Més tard, la Cimera de Rio de 1992 reprèn i articula el tema sota la forma del programa Agenda 21. Així, el subprincipi de governabilitat mundial ens ha de permetre abordar de manera eficaç els problemes ambientals i socials globals —desforestació, canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, creixement poblacional, pobresa...—, que són temes que s'escapen de l'autoritat dels estats nacionals i exigeixen l'acord internacional. El protocol de Mont-real sobre la capa d'ozó o el de Kyoto sobre el canvi climàtic, juntament amb la proposta dels anomenats ‘objectius del mil·lenni’, són alguns primers exemples del que s'ha denominat agenda política global.
 
Vinculats a l'anterior, podem postular dos subprincipis: el subprincipi de sostenibilitat global (Xercavins et al., 2005), que estableix que l'avenç cap al desenvolupament sostenible serà global o no serà, que no podem pensar que un desenvolupament local sigui sostenible a costa d'exportar-ne l’impacte ambiental a altres llocs del planeta (com actualment estan fent la majoria dels països del nord, ja sigui en forma de residus industrials indesitjables, però informàtics, o com a conseqüència del deute ecològic contret pels països del nord pel consum dels recursos del sud).
 
I, en aquest sentit, si bé els principis anteriors advoquen per l'equitat i la solidaritat, és una evidència que avui dia el que importa són les desigualtats i els desequilibris. És per això que a Cendra i Stahel (2006) els sembla oportú postular també aquí el subprincipi de justícia ambiental o ecològica, per tal de destacar la necessitat d'afrontar totes aquelles problemàtiques que s'aborden des de l’ecologia política: conflictes distributius relatius als costos ecològics del procés de desenvolupament i l'exportació d'aquests costos, els temes relatius al deute ecològic, l'accés desigual als diferents serveis ecosistèmics, la privatització i mercantilització dels béns comunals, etc.
 
Ens toca ara plantejar el tipus de governabilitat necessari per caminar cap a la sostenibilitat. El subprincipi de polítiques integrals estableix la necessitat que les problemàtiques ambientals, econòmiques i socials s'abordin conjuntament, des d'una perspectiva global i sistèmica, com exigeix una visió de la sostenibilitat com a fenomen complex. Per això, en conjunt, les diferents polítiques públiques i privades han de ser coherents tant espacialment com temporalment i han de buscar que els seus efectes a mitjà i llarg terminis siguin coherents amb els objectius de sostenibilitat proposats.

La resolució de la complexitat dels problemes que conflueixen en la sostenibilitat només es podrà assolir amb la participació de tots els actors socials que hi estan implicats, perquè no hi ha un únic camí cap a la sostenibilitat, sinó que el que està en joc és una infinitat d'alternatives que el que exigeixen és l'acord entre les parts. És per això que podem dir que la sostenibilitat és una construcció social que és impensable de plantejar sense un aprofundiment en el subprincipi democràtic (que també hauríem d'afegir a la llista) i que ha de regir no només en totes les societats sinó en tot el conjunt, globalment. I això no només és així com una qüestió política o de justícia social, sinó que, tal com estableixen Funtowicz i Ravetz (2000), autors d‘una proposta metodològica que ells mateixos varen anomenar ’ciència postnormal’, en els problemes socioambientals sorgits en els nostres dies, caracteritzats per la complexitat i la incertesa, i per la contraposició d'interessos particulars, la participació de tots els actors socials involucrats es converteix en una veritable necessitat epistemològica, ja que la multiplicitat de visions que s'introdueixen permeten ampliar el coneixement del fenomen estudiat.

 


Dimensió local

 

Per acabar aquest apartat comentarem un últim aspecte destacat en l'equació, per sota de la dimensió global ara comentada. Es tracta del que hem anomenat ‘dimensió local’, que introduïm dins d'aquesta dimensió global perquè ambdues dimensions s'impliquen mútuament. És impensable, des del punt de vista de la sostenibilitat, analitzar-ne una al marge de l'altra, perquè la sostenibilitat o insostenibilitat d'una contribueix a la de l'altra. Així, tots els principis enunciats des de l'àmbit global tenen importants repercussions en el local i, per tant, hem de tenir-los presents quan parlem d'aquesta dimensió.
 
Per Cendra i Stahel (2006), el principi fonamental aquí seria el de la sostenibilitat local (i subsidiarietat) (Xercavins et al. 2005), que estableix que, tant des del punt de vista ambiental com social, tot el que es pugui resoldre a escala local ha de prevaldre enfront de qualsevol solució plantejada a escales superiors. Aquest seria el principi bàsic subjacent a la lògica de l'anomenada ’localització‘, que aposta per afavorir la descentralització perquè així augmenta també la pluralitat i diversitat cultural a escala global, la qual cosa facilita l'adopció de solucions biocompatibles, redueix l'alienació del consumidor i del productor, i permet una major governabilitat, pel simple fet que els sistemes socials menors són més manejables i flexibles.

No obstant això, cal comentar que perquè aquesta lògica es pugui desenvolupar és imprescindible promoure i facilitar l'autonomia local, cosa que cada vegada més impedeixen les dinàmiques globalitzadores actuals. És per això que Cendra i Stahel (2006) creuen que és necessari enunciar, en aquesta dimensió, el subprincipi de sobirania local, per poder avançar cap a un desenvolupament sostenible local que contribueixi de manera fefaent a una sostenibilitat global.