Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
10 de 10
Paradigma sostenibilista

7.10. La sostenibilitat és holística i total

 
Hem d'aplicar la noció sistèmica que "el tot és més que la suma de les parts" al concepte mateix de sostenibilitat i a la seva definició. Podrem parlar de sostenibilitat quan el conjunt dels principis anteriors sigui respectat i, encara més, quan de les seves relacions d'interdependència recíproca emergeixi un model de desenvolupament capaç d'atendre, de manera equitativa, el benestar de les generacions presents i futures. És per això que la consecució d'un dels principis anteriors, de manera aïllada, no és, en si mateix, una cosa que puguem anomenar ’sostenible‘. Aïlladament podem parlar de condicions necessàries, però no suficients per a la sostenibilitat.

Només podem parlar de desenvolupament sostenible (primer principi) quan del conjunt de les relacions socials i ecològiques (quart principi), en l'escala global del desenvolupament (segon principi), en el llarg termini (tercer principi), en un procés dinàmic (sisè principi), n’emergeixi un model de desenvolupament determinat (setè principi) que aconsegueixi el benestar i l‘equitat social (cinquè principi). Això és (i requereix) models de desenvolupament humà endògens, participatius i autònoms, tant pel que fa la construcció social del saber i dels valors culturals, com de les pràctiques socials (novè principi), capaços de (re)produir els equilibris socials i ecològics a partir del manteniment de l'escala adequada en els diferents nivells i dimensions del desenvolupament (vuitè principi).
 
 

                          lonardo    Figura 51. Font: imaxenes

Per descomptat, es tracta en aquest cas d'una concepció i definició exigents de la sostenibilitat. No obstant això, sense aquest rigor cauríem en el parany de la plasticitat del llenguatge i acabaríem utilitzant el llenguatge no per comunicar, sinó per legitimar. Parlar de sostenibilitat en la seva forma plàstica —sobretot quan es fa des d'una posició acadèmica, amb tota la legitimitat social que se li confereix— té l’efecte paradoxal de generar més insostenibilitat.
 
En la mesura que els discursos deixen de transmetre informació per convertir-se en instruments de legitimació de determinades pràctiques, relacions i estructures socials insostenibles, es veu compromès el llenguatge, que és un element fonamental per a l'auto(re)organització dels sistemes humans. En lloc de coneixement i comprensió, es genera més soroll i confusió. Així, és afectada la participació i el diàleg transdisciplinari necessaris (novè principi), alhora que l'organització interna dels sistemes socials (quart principi), entorpida pel soroll i la falta de fluïdesa en la circulació de la informació, genera i amplia els dominis d'interacció destructius.
 
Sabem que res no és "sostenible" en termes absoluts (tercer principi). Com ens mostra la historiografia ambiental (Ponting, 1993; Crosby, 1994; Diamond, 2006), pocs models de desenvolupament humà es poden considerar així. La moderna civilització industrial-capitalista, en la seva curta existència de poc més de dos segles, clarament ja ha xocat (i en gran mesura sobrepassat) amb els límits de sostenibilitat. Ens trobem en una seriosa crisi de civilització que no ens sembla més greu només perquè el nostre model encara s'aguanta. Així, també, el fet que el nostre model de desenvolupament s'aguanti i fins i tot sigui capaç de generar benestar (si bé no de manera generalitzada i equitativa) no significa que sigui sostenible (desè principi) (Stahel, A. et al. 2009).