Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
4 de 10
Paradigma sostenibilista

7.4. La sostenibilitat és un fenomen qualitatiu i relacional

 
Un sistema es defineix per la seva organització interna i per les seves relacions amb l’entorn (organització externa) com un procés d'auto(re)organització (Morin, 1977). En aquest procés, un sistema passa pel que Maturana i Varela (1996) defineixen com a canvis d'estat al llarg d'una deriva estructural en la qual, en tot moment, el sistema ha de preservar l'acoblament estructural amb l’entorn per seguir existint sense perdre la identitat de classe. Per a l‘organització interna del sistema, aquestes relacions amb l'entorn apareixen com a pertorbacions, que, segons quins siguin els efectes sobre l‘organització interna del sistema i la capacitat d'aquest sistema de preservar el seu acoblament estructural amb l'entorn, poden configurar diversos dominis: un domini estable —en el qual es manté el sistema, encara que passi per canvis d'estat que no afecten l'essència de l’organització interna i, com a conseqüència, la seva identitat de classe— o un domini de canvis destructius —en el qual les pertorbacions externes trenquen l‘organització interna de la unitat i fan que aquesta desaparegui dins d’una classe determinada.

 

    relacions humanes      Figura 45. Font: metafisicasedecentral

 

Com a sistema actiu, un sistema és obert i sosté el seu procés d'organització interna a partir del flux de matèria, energia i informació que el travessa. En aquest procés, expulsa matèria, energia i informació transformada que, de cara als sistemes de l’entorn, representen pertorbacions externes. Prigogine va denominar aquests sistemes ’dissipatius’, adjectiu amb el qual volia fer ressaltar la dimensió de dissipació tant del desordre intern del sistema cap a l'entorn (generant un ordre intern en benefici de la dissipació de l'entropia interna del sistema) com de la matèria, l’energia i la informació resultant al final del procés, en l’àmbit del sistema més ampli (Prigogine i Stengers, 1996). En aquest sentit, el desenvolupament humà és clarament un procés d'aquest tipus, ja que s'alimenta dels recursos del medi, genera un ordre intern que permet satisfer i mantenir les vides humanes i la seva qualitat, i dissipa matèria, energia i informació al final del procés. Al llarg de tot el procés, el fonamental no són els elements en si presos aïlladament, sinó les relacions entre ells, l'organització dinàmica del tot. El fonamental no són els objectes i la seva acumulació, sinó la qualitat i el tipus de relacions que s'estableixen entre ells.

Des d'aquesta perspectiva, hem d'entendre que en la sostenibilitat d'un determinat model de desenvolupament hi concorren dos factors. D'una banda, el manteniment de l'organització interna del conjunt dels sistema socials, culturals, tècnics i institucionals que conformen el model de desenvolupament i, de l'altra, els objectius de benestar i equitat social (inter i intrageneracional), inherents al concepte de desenvolupament sostenible. En ambdós casos, el fonamental és l'organització i les dinàmiques d'interrelacions que la configuren, no els elements considerats de manera aïllada o simplement sumats quantitativament (Stahel, A. et al., 2009).