Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
Ecologia industrial

2. Ecosistemes naturals i industrials

 
Si observem el funcionament d’un ecosistema natural madur o en equilibri, descobrim alguns trets que ens poden ajudar a comprendre els industrials:
 
 
- Hi ha diferents baules en la cadena tròfica (herbívors, consumidors primaris, descomponedors, etc.); en el pas de matèria d’un nivell tròfic a un altre es dissipa molta energia i, per tant, mai no hi ha gaires baules en una cadena tròfica (figura 6).
 
- Aquestes baules no formen part d’una cadena lineal, ni tan sols d’un cercle perfecte, sinó d’una xarxa d’interrelacions que acaba per tancar els cicles.
 
- No hi ha residus, només subproductes que poden ésser usats per altres espècies com a recurs.
 
- La major part de l’energia consumida en un ecosistema es deu als processos que duen a terme els descomponedors perquè aquest tancament del cicle s’aconsegueixi.
 
- L’única font d’energia en un ecosistema en equilibri és l’energia solar.
 
- Els ecosistemes en equilibri aconsegueixen una gran ecoeficiència, interrelació i especialització, però alhora són molt fràgils.
 
- Cal molt de temps des que s’inicia un ecosistema natural fins que arriba a un estat d’equilibri o maduresa.
 
- Moltes interrelacions es regeixen per la col·laboració i l’autoorganització, etc.
 
 
 
figura 1 dissipació de l’energia al passar d’una baula a una altra en una cadena tròfica
 

Figura 6. Dissipació de l’energia en passar d’una baula a una altra en una cadena tròfica.  Font: British Museum, 1982

 
 
Per analogia, l’anàlisi d’aquest funcionament des del punt de vista industrial permet deduir que no es pot reaprofitar indefinidament un residu en successives valoritzacions, ja que cada cop el contingut energètic del residu és menor i, per tant, cal aportar més energia externa per valoritzar-lo, fet que encareix el cost de gestió. També, se’n pot deduir que si es vol tancar el cicle de matèria, cal tenir en compte aquesta despesa energètica.

Si es vol construir un sistema ecoindustrial, no n’hi ha prou de fer aprofitaments lineals, sinó que cal construir una xarxa de bescanvis i relacions. Tal com la clau de l’adaptació de les espècies a l’ecosistema és una barreja de biodiversitat, flexibilitat i relacions establertes entre espècies, per a l’adaptació i la consolidació d’un sistema ecoindustrial cal establir una xarxa de relacions i de bescanvis, disposar d’indústries i entitats de diferents sectors, i ser flexibles en els sistemes productius i en les relacions establertes. Això suposarà que el sistema industrial (entès en el sentit ampli d’activitats humanes) mantindrà un equilibri entre la competició i la cooperació. Un factor que cal tenir en compte és que un dels elements clau per obtenir un nivell més alt de bescanvis entre entitats és tenir un nombre elevat d’entitats; per tant, és important crear una xarxa ben extensa d’entitats que puguin relacionar-se.