Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
1 de 2
Educació en sostenibilitat en l’enginyeria

2.1. Sostenibilitat en l’educació superior

 
Avui en dia hi ha un nombre considerable de fets contrastats que posen de manifest que la nostra societat està contribuint al col·lapse del planeta: una càrrega ambiental creixent, els desequilibris econòmics, una petjada ecològica que és superior a la capacitat de càrrega de la Terra, persones que no poden cobrir les necessitats bàsiques, etc., són elements que augmenten any rere any (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament: informes sobre desenvolupament humà, informes del World Watch Institute). Per primera vegada en la història, els humans són les forces dominants en la salut i el benestar de la Terra i els seus habitants. Som la primera generació capaç de destruir l’habitabilitat del planeta necessària per als éssers humans i altres espècies. Els enginyers i enginyeres han exercit un paper clau en la insostenibilitat de la nostra societat.

Es considera que el desenvolupament sostenible (DS) és el camí adequat per modificar les insostenibilitats de la societat actual. Es tracta d’un procés de desenvolupament:

— que condueix a una societat en la qual tots els éssers humans presents i futurs tenen les necessitats bàsiques i de salut cobertes, tothom té un accés just i equitatiu als recursos de la Terra i una qualitat de vida decent, i se celebra la diversitat cultural;

— en què totes les generacions actuals i futures poden desenvolupar un treball útil i tenen l’oportunitat de realitzar el seu potencial humà tant en l’àmbit personal com en el social;

— en què les comunitats són fortes perquè se celebra la diversitat cultural, es fomenta la col·laboració i la participació en el govern, i es posa èmfasi en la qualitat de vida per sobre del consum de materials;

— i en què la globalització s’humanitza per donar suport a la democràcia, els drets humans i les oportunitats econòmiques per a tothom.

Aquesta societat necessita de científics, enginyers i gent de negocis que dissenyin activitats tecnològiques i econòmiques que mantinguin l’ambient natural, en comptes de degradar-lo, i que millorin la salut i el benestar humans. Es necessita un tipus de tecnologia inspirada en els models biològics que operen en les energies renovables, en què s’elimina el concepte de ‘residu’ perquè cada producte de rebuig sigui una matèria primera o un aliment per a altres espècies o activitats, o perquè sigui retornat als cicles de la natura, i en què la gestió de les activitats humanes augmenta la diversitat biològica i la complexitat dels ecosistemes de què tots depenem. Una societat en la qual els humans visquin en interès de la natura, no del consum del capital. En aquest context, “un nou tipus d’enginyeria és necessari, una enginyeria que sigui plenament conscient del que està passant en la societat i que té les habilitats per fer front als aspectes socials de les tecnologies” (adaptat de De Graaf et al., 2001).

Per seguir un camí de desenvolupament sostenible, és necessari que es produeixi un canvi fonamental, de transformació del pensament, els valors i l’acció de tots els líders de la societat, els professionals i la població en general. Citant Albert Einstein (1954): “Els problemes importants que tenim no poden resoldre’s en el mateix nivell de pensament que teníem quan els vàrem crear”.

En aquest context, les institucions d’educació superior (IES) tenen la responsabilitat d’educar els graduats que tinguin una visió ètica i moral, i els coneixements tècnics necessaris per assegurar la qualitat de vida per a les generacions futures. Això implica que el desenvolupament sostenible és el marc en el qual l’educació superior ha de centrar la seva missió (Corcoran et al., 2002). D’altra banda, Álvarez (2000) afirma que l’educació, en general, i l’educació superior, en particular, són instruments essencials per superar els reptes del món actual i per formar ciutadans capaços de construir una societat més justa i oberta. Una societat basada en la solidaritat, el respecte envers els drets humans i envers totes les societats.

En relació amb el DS, fins ara no hi ha una relació directa entre les societats educades, amb la major taxa de ciutadans “educats”, i una major sostenibilitat. La sostenibilitat exigeix una mena específica d ‘aprenentatge. Citant E. F. Schumacher (1973): “El volum de l’educació [...] segueix augmentant, però també s’incrementen la contaminació, l’esgotament dels recursos i els perills d’una catàstrofe ecològica. Si l’educació ens ha de salvar, hauria de ser una educació d’una naturalesa diferent: una educació que ens porti a la profunditat de les coses”. A més, alguns autors demanen un canvi profund en la societat per aconseguir més DS. El DS no és només qüestió d’adquirir algun coneixement addicional. L’actitud és clau. D’altra banda, sovint és necessari canviar les estructures socials (Mulder, 2006). 
 
Stephen Sterling sosté que la naturalesa de la sostenibilitat exigeix un canvi fonamental de l’epistemologia i, per tant, de l’educació. I escriu:
 
La sostenibilitat no és només un altre dels temes que cal afegir a un pla d’estudis saturat, sinó una porta d’entrada a una visió diferent del pla d’estudis, de la pedagogia, de canvi organitzacional, de la política i, en particular, de l’ètica. Al mateix temps, l’efecte dels patrons de la insostenibilitat de les perspectives actuals i futures és tan urgent que la resposta de l’educació superior no ha de basar-se només en la “integració de la sostenibilitat” en l’educació superior, ja que això convida a un resposta limitada i de adaptada [...] Hem de veure la relació a la inversa, és a dir, la necessària transformació de l’educació superior cap a l’estat de la total integració que implica una visió sistèmica de la sostenibilitat en l’educació i la societat [Sterling, 2005]. 
 
Moltes conferències i reunions internacionals han cridat l’atenció sobre la importància de l’educació per la sostenibilitat en l’educació superior. A partir d’aquests esdeveniments un gran nombre de declaracions i acords s’han signat (vegeu la taula 2.1).
 
1972
1977
1990
1991
1992
1993
1994
1994
1997
1997
The Earth Charter of the Earth.
2000
2001
2002
2002
2004
2004
2004
2005
Pla d'aplicació internacional per al Decenni de les Nacions Unides de l'Educació per al Desenvolupament Sostenible.
2006
Programa de recerca per al Decenni de les Nacions Unides de l'Educació per al Desenvolupament Sostenible.
2006
Pla d'Acció de la UNESCO per al Decenni de les Nacions Unides de l'Educació per al Desenvolupament Sostenible.
 

  Taula 2.1. Fites en educació superior en sostenibilitat.

 
La mobilització de les universitats es va iniciar a la dècada de 1990 (taula 2.1). Dues declaracions i dues organitzacions internacionals es poden considerar els promotors inicials de la coordinació internacional de les universitats en l’àmbit de l’educació per al desenvolupament sostenible. D’una banda, la Declaració de Talloires (1991) va permetre crear la University Leaders for a Sustainable Future (USLF). Aquesta associació actua com a secretariat per a més de tres-centes universitats de més de quaranta països que han signat la Declaració de Talloires i promou l’educació per la sostenibilitat en relació amb la Carta de la Terra. D’altra banda, la Carta Universitària Copernicus per al Desenvolupament Sostenible, signada per més de 320 rectors de trenta-vuit països europeus el 1993 com a resposta a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, va marcar un avenç en la sensibilització de les universitats europees sobre la necessitat de treballar conjuntament per preservar el futur.

L’any 2000, l’Aliança Mundial de l’Educació Superior per a la Sostenibilitat (GHESP) va ser format per les dues organitzacions abans esmentades, l’Associació Internacional d’Universitats (IAU), un centre internacional de cooperació d’unes vuit-centes institucions d’educació superior i universitats que han elaborat i aprovat el Declaració de Kyoto d’educació superior, la UNESCO —que s’encarrega d’aplicar el capítol 36 del Programa 21, “Educació, sensibilització i capacitació”— i la Comissió de les Nacions Unides per al Programa d’Educació per al Desenvolupament Sostenible.

La GHESP representa més de mil universitats que tenen el compromís de convertir la sostenibilitat en l’objectiu central de la seva formació i el seu funcionament. El 2001 els membres de la GHESP van signar la Declaració de Lüneburg, a partir de la qual es van comprometre a dur a terme les accions següents:

— Promoure la subscripció i l’aplicació del Protocol de Kyoto, i les declaracions de Copernicus i Talloires.

— Crear una eina d’actuació adreçada a universitats, agents comercials, administradors, mestres i estudiants, dissenyada per anar del compromís a l’acció.

— Millorar el desenvolupament i la creació de xarxes de centres regionals d’excel·lència en els països desenvolupats i en desenvolupament.

L’existència d’aquest tipus d’institucions posa de manifest l’interès de la comunitat universitària per l’educació per al desenvolupament sostenible (EDS). Aquest interès ha permès celebrar nombroses conferències, com ara l’Educació en Enginyeria en Desenvolupament Sostenible (EESD), la Conferència de les Xarxes Europees sobre Sostenibilitat a la Pràctica (ENCOS), la Conferència de Gestió Ambiental per a Universitats Sostenibles (EMSU), el Congrés Iberoamericà d’Educació Ambiental, etc. A més, aquest interès ha promogut la publicació de llibres i articles científics, i l’establiment d’unitats en el si de les universitats encarregades de vetllar per la sostenibilitat en l’educació superior.