Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
3 de 5
Educació en sostenibilitat en l’enginyeria

4.3. L’aprenentatge i els mètodes d’ensenyament

 
L’estratègia didàctica es pot descriure com el conjunt de procediments, amb el suport de tècniques educatives, que tenen l’objectiu de portar l’acció didàctica a bon terme, és a dir, assolir els objectius de l’aprenentatge (Dide, 2004).
Així mateix, una tècnica didàctica és un procediment que ajuda a desenvolupar una part de l’aprenentatge objectiu de l’estratègia.

La tècnica didàctica és també un procediment lògic i amb fonament psicològic destinat a orientar l’aprenentatge de l’alumne. La tècnica incideix en un sector específic o en una fase del curs o tema que s’imparteix, com ara la presentació a l’inici del curs, l’anàlisi de continguts, la síntesi o la crítica del curs. La tècnica didàctica és el recurs particular que utilitza el docent per assolir els propòsits plantejats des de l’estratègia.

En el procés d’una tècnica hi ha diferents activitats necessàries per aconseguir els resultats pretesos per la tècnica. Aquestes activitats són encara més parcials i específiques que la tècnica ,i varien segons el tipus de tècnica o el tipus de grup amb què es treballa. Les activitats poden ser aïllades i es defineixen a partir de les necessitats d’aprenentatge del grup.
 
figura 4.1 
 

Figura 1. Relació entre estratègia, tècnica, i activitat didàctica.
 

Els estudiants aprenen de moltes maneres: veient i escoltant, reflexionant i actuant, mitjançant el raonament lògic i intuïtiu, memoritzant i visualitzant, establint analogies i creant models matemàtics, de manera constant i a empentes i rodolons. Els mètodes d’ensenyament també varien: alguns instructors fan classes magistrals; altres demostren o discuteixen; alguns se centren en els principis i altres, en les aplicacions; alguns destaquen la memòria i altres, la comprensió. La quantitat que un estudiant determinat aprèn en una classe es regeix, en part, per la capacitat nativa d’aquest estudiant i la preparació prèvia, però també per la compatibilitat entre el seu estil d’aprenentatge i l’estil d’ensenyament del professor (Felder et al., 1998 i 2000). La gent tendeix a aprendre de diferents maneres. Un inventari utilitzat d’estils d’aprenentatge, desenvolupat per Honey i Mumford (1992), suggereix que hi ha quatre tipus d’aprenentatges amplis: els actius, els reflexius, els teòrics i els pragmàtics.

Richard M. Felder (Felder et al., 1998 i 2000) defineix quatre dimensions d’estils d’aprenentatge i els estils d’ensenyament que s’adapten a aquests.

 

 taula 4.3

Taula 4.3. Dimensions de l’aprenentatge i estils d’ensenyament.

 
Per augmentar l’èxit de l’estudiantat en l’ensenyament de l’enginyeria, cal comprendre els estils d’aprenentatge individual de l’estudiantat i proporcionar-li mètodes pedagògics i entorns d’aprenentatge que s’hi adeqüin (Carver et al., 1999). No obstant això, en l’enfocament de l’ensenyament convencional utilitzat en l’educació d’enginyeria destaca la classe magistral passiva més que la participació activa (la qual afavoreix els alumnes reflexius i verbals davant dels alumnes actius i visuals), que se centra més en les abstraccions teòriques i els models matemàtics que en l’experimentació i la pràctica de l’enginyeria (la qual afavoreix els alumnes intuïtius davant dels alumnes abstractes), i presenta els cursos d’una manera relativament autònoma sense posar èmfasi en les connexions amb material d’altres cursos o l’experiència personal dels estudiants (cosa que afavoreixen els alumnes seqüencials davant dels aprenents globals) (Felder et al., 1988 i 1996). La taula 4.3 mostra que hi ha 16 (24) estils d’aprenentatge. La majoria del professorat es pot sentir intimidat per la perspectiva de provar d’acomodar l’ensenyament a 16 estils diferents en un curs determinat. Com s’ha comentat anteriorment, els mètodes habituals d’ensenyament en l’enginyeria cobreixen adequadament les quatre categories bàsiques (intuïtiu, verbal, reflexiu, seqüencial), i amb les tècniques d’ensenyament apropiades es poden cobrir fàcilment les categories restants. Afegir un nombre relativament petit de tècniques d’ensenyament al repertori d’un instructor hauria de ser suficient per donar cabuda als estils d’aprenentatge de cada estudiant en el curs. (Adaptat de Felder et al., 2000.)