Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
4 de 5
Educació en sostenibilitat en l’enginyeria

4.4. El paradigma d’aprenentatge i les estratègies pedagògiques i tècniques

 
Citant Erik de Graaff (2004), “l’objectiu de l’ensenyament de l’enginyeria no és omplir el cap dels estudiants d’enginyeria de coneixements, sinó, també, proporcionar-los un ambient d’aprenentatge adequat que els permeti ‘aprendre a aprendre’ i adquirir la combinació de coneixements, habilitats i actituds necessaris per obtenir les competències professionals d’enginyeria”. D’altra banda, la idiosincràsia de l’aprenentatge de la sostenibilitat imposa nous enfocaments educatius. Quant a educar els enginyers per a la sostenibilitat, el que es requereix és l’estimulació de l’aprenentatge autoreflexiu, en el qual els alumnes estan exposats a una sèrie de punts de vista diferents i el qual contínuament els anima a qüestionar-se els seus propis supòsits (Fenner et al., 2004).

El desenvolupament sostenible no és només una qüestió d’adquirir algun coneixement addicional. L’actitud és important. I aquesta no es pot aprendre només per mitjà de classes magistrals (Mulder, 2006). Per tant, per garantir que l’estil d’aprenentatge de cada estudiant es dóna en els cursos, s’ha d’aplicar una àmplia gamma de tècniques i estratègies pedagògiques que permetin canviar del model mecanicista al model d’educació ecològic.

Les estratègies i les tècniques didàctiques es poden classificar segons diferents paràmetres: segons el grau de participació (nombre de persones que s’involucren en el procés d’aprenentatge, i que pot anar des de l’autoaprenentatge fins a l’aprenentatge cooperatiu) o bé segons l’abast (s’avalua el temps invertit en el procés didàctic, des d’un tema concret fins a tot un curs o un pla d’estudis).
 
taula participació
 
Taula 4.3. Classificació de les estratègies didàctiques i tècniques d’acord amb la participació que tenen.
 

taula 4.5

Taula 4.4. Classificació de les estratègies didàctiques i tècniques d’acord amb l’abast que tenen.