Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
5 de 5
Educació en sostenibilitat en l’enginyeria

4.5. Criteris de selecció d’estratègies didàctiques i tècniques

 
Tenint en compte l’àmplia gamma d’estratègies i tècniques didàctiques, cal descriure alguns criteris que s’han de seguir a l’hora de seleccionar-les.

Alguns autors, Martín (1998), Zabalza (1991), etc., proposen, entre d’altres, els criteris següents que cal tenir en compte:

Validesa. Es refereix a la congruència respecte als objectius, és a dir, a la relació entre activitat i conducta desitjada. Una activitat és vàlida en la mesura que possibiliti un canvi de conducta o millora personal del subjecte en la direcció d’algun objectiu.

Comprensibilitat. També fa referència als objectius. Es refereix a si l’activitat els recull en tota l’amplitud, tant en l’àmbit de cada objectiu com pel que fa al conjunt d’objectius. Cal proveir els alumnes de tants tipus d’experiències com àrees de desenvolupament s’intenti potenciar.
Varietat. És necessària perquè hi hagi diversos tipus d’aprenentatge i depèn del criteri anterior.
• Adequació. Es refereix a l’adaptació de les diverses fases de desenvolupament i nivells de maduresa del subjecte. Per exemple, el professor ha de tenir mínimament identificades les condicions següents: nombre d’alumnes, cursos que aquests han fet anteriorment, semestre en què s’ubica el curs, relació del curs amb els altres que es duen a terme simultàniament, etc.
Rellevància o significació. Està relacionada amb la possibilitat de transferència i utilitat per a la vida actual i futura.
Claredat en la intenció. S’ha de definir clarament la intenció a l’hora de decidir incloure algun tipus d’estratègia o tècnica didàctica en un curs.
Conèixer i dominar els procediments. En seleccionar una tècnica s’ha de tenir ple coneixement dels procediments que s’han se seguir per dur a terme les activitats.
Adequada inserció de l’exercici en la planificació. Identificar els moments al llarg del curs en què es desitja tractar certs continguts i seleccionar des del moment de la planificació didàctica del curs l’estratègia o tècnica que s’utilitzarà, i determinar, també, la generació de material especial.
 
També és important destacar que la mitjana de retenció d’aprenentatge varia d’una metodologia pedagògica a una altra, i l’aprenentatge actiu és la metodologia més efectiva (vegeu la figura 4.2).
 
fig 4.2

Figura 2. Piràmide de retenció mitjana de l’aprenentatge. (Bales, 1996.)

 
En relació amb l’EDS, la majoria dels autors no opten per una tècnica específica d’aprenentatge, sinó per l’ús d’una àmplia gamma d’eines pedagògiques i estratègies. Fien (2006) destaca: “Els aspectes importants de la pedagogia en l’educació per al desenvolupament sostenible inclouen animar els estudiants a explorar les preguntes, qüestions i problemes de la sostenibilitat, especialment en contextos rellevants per a ells i les seves comunitats, cosa que implica enfocaments centrats en l’estudiantat i en models d’ensenyament-aprenentatge de recerca interactiva. Aquests enfocaments no s’oposen a la utilització de mètodes més centrats en el professor, com ara l’explicació, la narració i la demostració. No obstant això, posen èmfasi en l’ús del medi ambient i la comunitat com un recurs per a l’aprenentatge, així com en les activitats centrades en l’estudiant, com ara el debat de temes polèmics, els jocs de rol, els jocs de simulació, els aclariment de valors i anàlisi, i les activitats creatives i experimentals”.

L’aprenentatge ha de preparar les persones per funcionar en entorns professionals i socials en els quals s’enfronten a problemes complexos i han de treballar juntament amb experts de diferents camps disciplinaris i agents socials interessats. El més probable és que l’adquisició de coneixements seguirà sent un objectiu important, però la capacitat d’aplicar activament el coneixement en un context pràctic és cada vegada més determinant. A l’hora de dissenyar ambients d’aprenentatge, això significa posar més èmfasi en un procés actiu d’aprenentatge individualitzat en un ambient ric, contextualitzat i d’aprenentatge obert. En comparació de l’educació tradicional, centrada principalment en l’adquisició de coneixements, l’educació orientada a competències posa molta més atenció en els jocs de rols i l’aprenentatge basat en projectes i l’aprenentatge basat en problemes (Van Dam-Mieras, 2005).

Azapagic (2005) proposa l’enfocament de tres nivells per a l’ensenyament de la sostenibilitat. Aquest enfocament va ser desenvolupat a la Universitat de Surrey.
 
fig 4.3

 

Figura 3. Els tres nivells d’enfocament a l’ensenyament de la sostenibilitat. (Azapagic et al., 2005.)

 
Com es mostra en la figura 4.3, els tres nivells d’enfocament comprenen els elements següents:

1. Classes magistrals i tutories sobre el desenvolupament sostenible.

2. Estudis de casos específics.

3. La integració de la sostenibilitat en el currículum general.

El primer nivell introdueix els estudiants en els conceptes de la sostenibilitat com una de les àrees clau d’aprenentatge a través d’una sèrie de classes magistrals i tutories. En el segon nivell, els estudiants estan exposats a estudis específics i casos pràctics, perquè puguin aplicar els conceptes de sostenibilitat i identificar solucions sostenibles (Azapagic et al., 2004; Perdan i Azapagic, 2003). El tercer i últim nivell és la integració de la sostenibilitat en el currículum en general, des dels fonaments (la termodinàmica, per exemple), mitjançant mètodes i eines quantitatives (per exemple, models matemàtics), fins als projectes de disseny (per exemple, les plantes de transformació, les instal·lacions i els productes). A més, els alumnes poden aprendre a integrar els diferents criteris de sostenibilitat en els enfocaments de disseny convencional utilitzant, per exemple, els principis del cicle de vida, els enfocaments de l’ecologia industrial i els principis d’ètica apropiats.

Aquest enfocament integrat permet una introducció sistemàtica de criteris de sostenibilitat en el currículum, començant per un nivell inferior de complexitat i avançant cap a consideracions més complexes en els nivells superiors d’estudi. Promou els resultats d’aprenentatge que permeten als graduats establir una connexió clara entre l’enginyeria i el desenvolupament sostenible, i els ajuda en la pràctica de l’enginyeria sostenible (Azapagic et al., 2005).

La taula següent descriu les característiques generals de les tècniques i les estratègies pedagògiques, i com poden contribuir a l’EDS.
 
taula 4.5 

 

Taula 4.5. Contribució de diferents estratègies pedagògiques a l’EDS.