Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
0 de 1
Educació en sostenibilitat en l’enginyeria

5. Estratègies per integrar la sostenibilitat en el currículum de l’enginyeria

Malgrat els obstacles a l’hora d’introduir l’educació en sostenibilitat en institucions d’educació superior, hi ha algunes experiències amb èxit en la bibliografia. Aquests enfocaments inclouen diferents estratègies:

— En la majoria dels casos, les universitats tecnològiques ofereixen un curs específic sobre la sostenibilitat o la tecnologia sostenible en el primer cicle i/o en el segon cicle. D’exemples d’aquests cursos, n’hi ha a la UPC (Segalàs et al., 2004b i 2008), a la Universitat Tecnològica de Chalmers (CUT) (Svanström, 2008), a la Universitat de Tecnologia d’Eindhoven (EUT) (Kirkels et al., 2002), a la Universitat de Surrey (Perdan et al., 2000), a la Universitat de Tecnologia de Delft (DUT) (Peet i Mulder, 2004; Mulder, 2006), a la Universitat Carnegie Mellon (Davidson et al., 2007), a la Universitat Estatal Ball (Vann et al., 2006), a l’Institut Tecnològic de Monterrey (Lozano et al., 2006). Aquests cursos específics s’ofereixen tant obligatòriament com de manera optativa.
 
— Algunes universitats ofereixen una intensificació/especialitat en sostenibilitat. Per obtenir l’especialització, els estudiants, generalment, han de fer alguns cursos optatius que relacionen la sostenibilitat amb la seva especialitat de l’enginyeria, i l’enfocament de la seva tesi final ha de ser sobre un tema de sostenibilitat (aquestes especialitzacions s’ofereixen tant a primer com a segon cicle). D’exemples d’aquestes especialitzacions, n’hi ha a la UPC (Segalàs et al., 2004), a l’EUT (Kirkels et al., 2002), a la DUT (Mulder, 2006), etc.
 
Màster en sostenibilitat o en tecnologies sostenibles. En l’àmbit europeu, s’ha creat una xarxa d’universitats entre el Royal Institute of Technology, la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat de Tecnologia de Delft, en el marc del programa Erasmus Mundus, marc de l’acció IV. En aquest projecte s’ha desenvolupat una base de dades en línia que recull tots els programes d’enginyeria relacionats amb la sostenibilitat que s’ofereixen a Europa.
 
— Incorporació dels continguts de sostenibilitat en tot el currículum. Hi ha diferents models en diverses universitats. Alguns exemples es van dur a terme a la Universitat de Tecnologia de Delft (Boks i Diehl, 2006), la Universitat de Lund (Lidgren et al., 2006), la Universitat Tecnològica de Chalmers (Svanström et al., 2008), la UPC (Esteban et al., 2008), la Universitat de Cambridge (Fenner et al., 2004), la Universitat de Rowan (Jahan i Mehta, 2007), etc.

Per aconseguir la incorporació de la sostenibilitat en el currículum, diferents metodologies i accions s’han dut a terme amb més o menys èxit:

Formació del professorat en sostenibilitat (Bras-Klapwijk et al., 1999), encara que aquest enfocament ha demostrat que no és gaire eficaç en alguns casos. La raó principal és l’estructura d’incentius a les universitats, que prioritza la recerca per sobre de l’educació, cosa que fa que el professorat dediqui poc temps a formar-se en sostenibilitat. Així mateix, al professorat, en general, no li agrada ser ensenyat. Normalment, els membres del professorat que assisteixen a aquests cursos de formació són els que ja estan interessats en la sostenibilitat. Per tant, la majoria del professorat no es veu influïda per l’organització de cursos de formació.

— Disseny i implementació de plans d’ambientalització curricular per a les escoles i els departaments de la UPC (Segalàs, 2004).

Eines d’aprenentatge i fonts d’informació sobre l’educació en sostenibilitat (Segalàs et al., 2002).

— El mètode de la interacció individual (Peet et al., 2004) es basa en la idea que els professors han de ser abordats com a fonts de coneixement i no com a elements de la força d’ensenyament. Aquest mètode ha demostrat que té molt èxit en la recerca de vincles entre una disciplina científica i la sostenibilitat, i ha permès aconseguir la integració de la sostenibilitat en el currículum de la CUT, la DUT i la UPC (Holmberg et al., 2008).