Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
Energia. Generalitats

4. Energies convencionals i prospectiva energètica

En alguns àmbits s'afirma que per afrontar l'esgotament del petroli l'única solució industrialment madura és la liqüefacció del carbó (que emet gairebé tres vegades més CO2 que el petroli per a un determinat volum de combustible líquid). En l'àmbit de l'eficiència (tal com veurem al capítol següent) s'estima que és tècnicament possible dividir per dos el consum d'energia d’un mateix servei energètic.
 
No obstant això, aquestes solucions tenen alguns problemes. El primer és que no són econòmicament competitives i, per tant, el mercat no les desenvoluparà de forma espontània. L'altre problema, encara més important però sovint oblidat, és que aquestes solucions requereixen un període de 20 a 30 anys per poder-les implementar en massa.

El sistema energètic del 2020 serà el resultat de les decisions preses ahir. Les decisions d'avui afecten la forma del sistema energètic del 2030. I l’R+D ja està treballant en el que passarà a partir del 2050. Les infraestructures que formen el sistema energètic sovint tenen una vida útil superior als 40 anys i la substitució ha de ser gradual. I encara que, com una part dels plans d'emergència, es prengui la decisió, per exemple, d'aïllar tots els edificis per reduir les necessitats de calefacció i d'instal·lar a totes les cobertes energia solar tèrmica (aigua calenta) i fotovoltaica (electricitat), ens enfrontem a dues dificultats inevitables:
 
a) els costos de la inversió, i, sobretot,

b) la falta del teixit industrial i professional capaç de produir els components i portar a terme el treball d’instal•lació i manteniment.

Aquesta decisió, per tant, no tindrà cap efecte visible real en el consum d'energia fins d’aquí quinze anys. Totes les solucions que l’R+D pot proposar avui s'enfronten al mateix problema: es necessita temps (que no es pot reduir malgrat els esforços tecnològics) i els costos addicionals seran encara més importants si s'ha d'anar més ràpid. A tot això s'hi afegiran les dificultats associades amb l’escassetat de recursos materials com ara l'aigua, l'urani, l'indi, el gal·li o el platí. El principal problema és simplement si tindrem temps per desenvolupar aquestes alternatives abans que les tensions internacionals esdevinguin insuportables.

 

  quelles solutions.png

Evolució dels consums energètics mundials. (Font: Baumberger)

 

Un horitzó plausible de tensions
 
El petroli arribarà al seu màxim al voltant de l'any 2020, l'important creixement del carbó no podrà continuar més enllà del 2040 i el ‘peak oil’ del gas tindrà lloc abans del 2030. Cal indicar que, pel que fa al petroli, l’Association for the Study of Peak Oil and Gas (ASPO) fixa el ‘peak oil’ per al 2010, si bé la majoria dels experts mundials el situen entre el 2010 i el 2020.
 
Fins i tot amb un particular esforç en R+D no se sap si es podran desplegar en massa les noves solucions de reemplaçament a partir del 2040; els reactors reproductors podrien començar a poc a poc a fer servir les existències disponibles de plutoni o d'urani altament enriquit, i la fusió nuclear no serà operativa abans del 2080. Les necessitats de combustibles líquids, que alimenten l'economia amb una forta inèrcia a causa de les infraestructures i els equipaments existents, són la variable determinant. Quan la producció de petroli comenci a declinar, augmentaran les necessitats, la qual cosa pot dur a un carreró sense sortida en l'estat actual del coneixement.
 
Marcel Coderch, en el seu article “Sostenibilitat, energia i societat”, afirma que, fins i tot suposant unes taxes de creixement dels consums energètics molt modestes —d’un 0,4 % anual en l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i en els països de l’antiga URSS, i del 1,7 % en els països en desenvolupament, clarament inferiors a les històriques i també a les que preveuen els organismes internacionals—, s’arriba a la conclusió que el que ells anomenen un escenari “tendencialment virtuós”, que no representa cap ruptura però sí un gran esforç mundial per assolir objectius ambiciosos en els àmbits que hem esmentat, no aconsegueix fer que les necessitats energètiques quadrin amb la reducció d'emissions.
 
Per tant, tret que es trobin altres fonts energètiques, cap a mitjan segle s’haurà arribat a la màxima producció energètica mundial i pel camí haurem multiplicat per cinc el límit d’emissions de CO2 que recomana el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).
 
Tot fa pensar que el model energètic i econòmic actual, basat en un creixement exponencial continuat, és del tot insostenible, i, que com ja ens havien advertit fa més de 30 anys a l’informe “Els límits del creixement”, en les pròximes dècades ens haurem d’enfrontar a la realitat dels límits físics del planeta. Podem continuar suposant que “alguna cosa trobarem” i cremant els recursos fòssils que encara ens queden fins que ja no hi hagi marxa enrere, o els podem invertir durant els propers 20 o 25 anys per preparar un futur més sostenible. A l’hora de triar, hem de tenir present el que diu un savi proverbi xinès: si no variem el rumb, el més segur és que acabarem allà on ens dirigim.