Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
1 de 13
Exemples d'insostenibilitat ambiental. L'escalfament global

3.1 El protocol de Kyoto

 
El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic preveia que la Conferència de les Parts podria aprovar "protocols de conveni" en qualsevol període ordinari. Això és el que va succeir el 1997 a Kyoto, on per primer cop els països industrialitzats aproven objectius de reducció jurídicament vinculants.
 
 
cop 3        firma kyoto
 
                                       Figura 9. Foto de la Conferència de Kyoto. Foto obtinguda del web de la Conferència
 
 
 
Web oficial de la Cimera
 
Accés al web
Les propostes de partida 
(any 1977) 
 
Estats Units (amb el 4 % de la població mundial i responsable del 24 % de les emissions a escala mundial), proposa arribar a emissions equivalents al nivell de 1990, però fer-ho entre el 2008 i el 2012.
 
 Japó (responsable del 5 % de les emissions a escala mundial), proposa reduir un 5 % les emissions respecte al 1990, però fer-ho entre el 2008 i el 2012.
 
  Unió Europea (responsable del 15 % de les emissions a escala mundial), proposa reduir el 15 % les emissions respecte al 1990, però fer-ho abans del 2010.
 
G77 + Xina (grup molt heterogeni de països més Xina), no accepten limitacions d’emissions i exigeixen als països rics (19 % de la població i 64 % de les emissions) un esforç notable de reducció.
 
AOSIS + ONG (agrupació de països que ocupen illes del pacífic i que les previsions d’increment del nivell del mar els faria desaparèixer del mapa, i ONG, organitzacions no governamentals), exigeixen als rics una reducció del 20 % respecte al 1990, abans del 2005.
 
 La controvèrsia
 
L'any 1977, el rànquing dels països emissors de carboni situava la Xina com a segon país quant a emissions en valors absoluts a escala mundial. Els xinesos i altres països consideraven, però, que s’havia de tenir en compte només les emissions per capita, indicador que donava un valor 5 vegades inferior a les emissions dels ciutadans dels EUA i molt per sota dels nivells d’altres països.

Avui en dia, la Xina és el primer país emissor de carboni al món però per capita és unes 4 vegades inferior a les emissions per capita dels EUA.
 
 Acords bàsics
 
Es detallen polítiques i mesures que emprenen les parts incloses a l’annex A.
Es concreten els nivells de reducció d’emissions de gasos d'efecte hivernacle per cada país, que es comprometen a assolir dins el període 2008-2012, respecte al nivell d’emissió de 1990 (annex B).
Es demana una utilització més eficient de l’energia.
Es demana una reforma dels sectors de l’energia, transport, promoció d’energies renovables, supressió gradual de mesures fiscals i subvencions contràries als objectius del Conveni. Limitacions de les emissions de metà, la protecció dels boscos i altres embornals naturals de carboni.
 
 Variacions netes d'emissions
 
Les variacions d’emissions es calculen sobre la base de les “emissions netes”, és a dir, les emissions produïdes per les fonts menys l’absorció dels embornals (només se'n podran descomptar, de moment, les absorcions de carboni resultants del canvi d’ús del sòl directament “induït pels humans” i d’activitats forestals a partir de 1990) creats amb posterioritat al 1990.
 
 
 Acords per al  compliment conjunt
dels compromisos (la bombolla)
 
Les parts de l’annex I podran arribar a acords per complir conjuntament els seus compromisos. Aquest és el cas de la Unió Europea, que es compromet a reduir en conjunt un 8 % per bé que permet que alguns dels seus membres augmenti les emissions com és el cas d’Espanya, amb un increment del 15 %.
 
El concepte de CO2 equivalent
(la cistella de gasos)
 
Consisteix a calcular les emissions conjuntes dels sis gasos o grups de gasos hivernacle acordats a Kyoto (CO2, CH4, N2O, HCF, PFC i SF6), i reduir les de CO2.
El comerç d'emissions
 
 
La idea és que si un país desenvolupa un projecte per reduir emissions (o augmentar el nombre d’embornals), pot vendre les unitats de reducció d’emissions (URE) aconseguides a un altre. L’esperit d’aquest mecanisme té un caràcter complementari. En cap cas, la compravenda de drets d’emissió no pot ser el principal sistema per assolir els compromisos.
Exemple: si un estat ha aconseguit reduir les emissions de CO2 15 milions de tones més del que s’obligava en el Protocol de Kyoto, pot vendre —literalment— el dret d’emetre 15 milions de tones per assolir el seu compromís.
 
 
La ratificació del Protocol
 
 
Els protocols no són jurídicament vinculants mentre no siguin ratificats per un nombre determinat d'estats (la ratificació requereix l’aprovació del Parlament o d’algun altre òrgan legislatiu de cada país).

L’instrument de ratificació es lliura a un dipositari —en aquest cas, el secretari general de les Nacions Unides.

El de Kyoto estarà obert a la signatura fins al 15 de març de 1999 i entrarà en vigor 90 dies després d’haver estat ratificat com a mínim per 55 parts del Conveni, entre els quals hi ha d’haver els països del l’annex I les emissions del quals representin com a mínim el 55 % del total d’emissions de CO2 de l’any 1990 procedent d’aquest grup de països.
 
 
 La sensació final
 
"Amb la producció de CO2 acordada, l’efecte d’hivernacle es continuarà incrementant,
encara que més lentament. En definitiva, l’escalfament global s’accentuarà."
Raúl Estrada, comissari de la Cimera.