Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
Exemples d'insostenibilitat econòmica. El deute extern

7. Com determinar la legitimitat d'un deute? Les auditories de deute

 
La determinació de la il·legitimitat del deute es pot fer sobre la base de l’estudi detallat de l’origen del deute, qui va rebre el préstec, sota quines circumstàncies o per servir quins interessos, a què va ser destinat el préstec, com es va gestionar el deute... És a dir, sobre la base d’auditories públiques integrals de deute.
 
Una auditoria pública integral és una investigació exhaustiva que, a càrrec dels fons públics, analitza les conseqüències socials, econòmiques, polítiques i ecològiques que el pagament del deute extern exerceix sobre un país deutor i dóna com resultat la legitimitat o il·legitimitat del deute.
 
L’auditoria ens ha de servir per saber si un deute és il·legítim. Una vegada demostrada la il·legitimitat, aquesta informació ens ha de permetre pressionar els governs del nord perquè el cancel·lin, però també els governs del sud perquè el deixin de pagar, perquè el repudiïn.
 
 
mexico
 

Figura 7. México lindo.


El cas de l’Equador, Noruega, les Nacions Unides i el deute il·legítim: el 2007 i el 2008 l’Equador va dur a terme una auditoria integral del deute extern. Una comissió formada per membres del Govern i la societat civil nacional i internacional va revisar crèdits multilaterals, bilaterals i privats, va analitzar les condicions en les quals van ser atorgats, la destinació dels fons, els impactes dels projectes, etc. El resultat de l’auditoria es va fer públic el novembre de 2008 i va demostrar la il·legitimitat de bona part del deute equatorià.
 
El resultat de l’auditoria destaca: “Els organismes multilaterals, la banca estrangera i altres creditors, amb la participació d’autoritats i funcionaris nacionals, van imposar les seves condicions, van forçar un nivell d’endeutament més elevat i processos successius de ‘reestructuració’ no transparents que van generar la transferència de deutes privats a l’Estat, bescanvis i pagaments anticipats injustificats, i van provocar desviaments i distorsions en la destinació del crèdit”.
 
En el cas dels crèdits auditats de l’Equador amb l’Estat espanyol, les conclusions són que el deute està íntimament lligat als interessos econòmics i comercials espanyols; la falta d’informes previs d’impacte ambiental i social, i de viabilitat econòmica, així com d’informes de seguiment i avaluació al final dels projectes, ha afavorit irregularitats; es demostren actituds poc ètiques de les empreses espanyoles implicades, i l’anàlisi jurídica de l’auditoria aporta evidències d’il·legalitat, “clàusules abusives” i males pràctiques.
 
 
Actualment, s’han engegat auditories o processos similars al Brasil, les Filipines (auditoria ciutadana), Bolívia i el Paraguai.
 
Pel que fa als creditors, Noruega va ser el primer país de cancel·lar un deute perquè era il·legítim. Després d’una campanya ciutadana d’uns quants anys, el Govern noruec va decidir l’octubre de 2006 cancel·lar de manera unilateral i sense condicions els deutes il·legítims que va generar la campanya d’exportació de vaixells noruecs de finals dels setanta, per valor de 80 milions de dòlars, amb cinc països. Entre 1976 i 1980, Noruega disposava d’una política de suport a l’exportació de vaixells als països en desenvolupament (com ara l’Equador, el Perú, Jamaica, Egipte, Sierra Leone, Birmània i el Sudan). L’exportació d’aquests vaixells es duia a terme primordialment per assegurar l’ocupació en la indústria de la construcció naviliera del país, que estava en crisi, i no com a conseqüència d’una anàlisi objectiva de les necessitats de desenvolupament del país comprador dels vaixells.
 
Aquesta campanya va representar un fracàs en matèria de política de desenvolupament. Com a país creditor, Noruega té una responsabilitat compartida pels deutes que es van generar a partir d’aquesta política. En cancel·lar aquestes reclamacions Noruega assumeix la responsabilitat de permetre a aquests cinc països que concloguin els pagaments pendents sobre aquests deutes. (Erik Solheim, ministre de Desenvolupament Internacional.)
 
D’altra banda, l’expert independent de les Nacions Unides en deute extern i drets humans Cephas Lumina, en l’informe que va elevar a l’Assemblea General de les Nacions Unides el setembre 2009, va recomanar a tots els governs que auditin tots els deutes pendents. Finalment, la Conferència de les Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD) ha iniciat un procés per promoure el finançament responsable “incloent-hi criteris de desenvolupament per determinar la legitimitat del deute sobirà”. Així, la qüestió de la il·legitimitat comença a centrar els debats internacionals sobre deute extern.
 
I els programes de cancel·lació del deute, no funcionen?
 
Els programes d’alleugeriment com ara l’HIPIC o l’MDRI s’han complementat sempre amb programes d’ajustament dissenyats per les institucions multilaterals, principalment el Fons Monetari Internacional, i, per tant, han implicat la imposició de reformes polítiques neoliberals. Entre les quals, la privatització de serveis públics com ara la sanitat o els serveis de gestió de l’aigua o l’electricitat, l’eliminació de suports econòmics a petits productors, la desregularització laboral, la liberalització comercial i financera, i la gestió i explotació de recursos naturals com el petroli o els minerals. Aquests programes han significat impactes importants en el benestar de la població.
 
 
deuda
 

Figura 8. Deute.

 
Un bon exemple de la doble cara dels programes d’alleugeriment ‘de deute’ llançats pels governs rics i implementats pels organismes multilaterals, com ara el BMI l’FMI, és el de Mali. El tercer país més empobrit del món segons l’índex de desenvolupament humà del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). Mali s’ha beneficiat els últims anys de cancel·lacions de deute tant des de la iniciativa HPIC com de l’MDRI, amb 1.652 milions de dòlars de deute cancel·lats, segons els creditors. El deute de Mali ha passat de 3.316 milions de dòlars el 2001 a 1.590 el 2006.

Però a quin preu? L’acord amb l’FMI per rebre aquest ‘alleugeriment de deute’ va incloure la “privatització de sectors controvertits com ara l’agricultura (cotó), la banca i les telecomunicacions” (Eurodad). La privatització del sector elèctric, també lligada a programes de cancel·lació de deute, no va tenir bons resultats i es va haver de suspendre, perquè l’empresa francesa SAUT, que havia aconseguit la concessió, no va poder complir el contracte ja que no li resultava rendible. La privatització del ferrocarril ha tingut com a conseqüència la pèrdua de 700 llocs de treball o més, a més del tancament d’estacions, cosa que ha deixat aïllades nombroses comunitats. El sector més dramàtic és el del cotó, en què el Govern de Mali es va veure obligat a eliminar el preu fix subsidiat. A Mali, 3,5 milions de persones viuen del cotó. Ara s’han d’espavilar per competir amb el cotó que se subvenciona i s’exporta des dels Estats Units i la Unió Europea, perquè l’FMI impedeix que el Govern els ajudi amb subvencions equivalents. (“Small change for a high price: conditional debt relief in Mali” [Eurodad - 2007]).