Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
1 de 1
Exemples d'insostenibilitat social

3.1 Les barraques i els pobres urbans

 
Una de les característiques de les megaciutats o megapolis és que, per regla general, acullen un percentatge més elevat de pobresa que no pas les zones rurals, ja que el cost de la vida és més elevat i les carències es noten més a les ciutats.

La paraula ‘barraca’ és una expressió utilitzada per descriure molts tipus d'habitatge, fins i tot els que es poden millorar. Les denominacions ’tuguri‘, ’xabola‘, ’vila misèria‘, ’vila d'emergència‘, ’assentament marginal‘, ’habitatges precaris‘ o ’comunitat amb ingressos baixos’ són altres noms que s’utilitzen de manera indistinta amb el mateix significat. Segons ONU-HABITAT, una ’barraca’ és la llar d’un grup de persones que viuen sota el mateix sostre en una zona urbana i que no tenen un o més dels següents elements: residència permanent, espai suficient per viure, accés a aigua no contaminada, instal·lacions de sanejament i seguretat de les seves pertinences. Viure en aquests indrets i en aquestes condicions és un bon exemple d'insostenibilitat social. En paraules del secretari general de les Nacions Unides, "viure-hi és una violació dels drets humans de les persones".
 
 
tugurio
 

Figura 8. Dharavi, prop de Bombai (Índia), és un clar exemple de barraquisme. Font: "Bienvenido a Daharavi, el mayor tugurio del mundo"

 
 
Segons el V Fòrum Urbà Mundial, celebrat a Rio de Janeiro el març de 2010 –poques setmanes abans que les pluges provoquessin alguns centenars de morts per esllavissaments de terres de faveles–, actualment uns 830 milions de persones viuen en "assentaments precaris", una quantitat que creix a un ritme del 10 % anual: dels 777 milions del 2000 als probablement més de 900 el 2020.