Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
Fonaments d'ecologia

5. Dinàmica dels ecosistemes

 
La majoria de comunitats no són ni previsibles ni estables, sinó que són el resultat de la seva història. Gleason, a diferència del que defensava Clements —que creia que les comunitats eren entitats previsibles—, aferma el coneixement en dinàmica d’ecosistemes. El seu pensament es fonamenta en la idea que les comunitats, de fet, es mantenen en un estat permanent de no-equilibri, a causa de les pertorbacions.

Les pertorbacions afecten l’estructura i l’estabilitat de les comunitats. Hi ha pertorbacions naturals (foc —figura 20—, clima, inundacions, terratrèmols, etc.) i pertorbacions produïdes per les activitats humanes.

Les pertorbacions alteren comunitats, redueixen el nombre d’espècies i afecten la disponibilitat de recursos. L’estabilitat és l’habilitat d’una comunitat per persistir davant qualsevol pertorbació. En molts casos, les pertorbacions són necessàries per al desenvolupament i la supervivència de les comunitats.

El terme ‘resiliència’ indica la capacitat de les comunitats i els ecosistemes per absorbir les pertorbacions, sense que n’alterin significativament les característiques d’estructura i funcionalitat. És a dir, les comunitats i els ecosistemes tornen a l’estat original una vegada la pertorbació ha acabat (Fox i Fox, 1986; Pimm, 1984; Keeley, 1986). En aquesta línia, s’observa que
comunitats o ecosistemes més complexos (que posseeixen un nombre més elevat d’interaccions entre les parts que els componen) solen posseir resiliències més elevades, ja que disposen d’una quantitat més elevada de mecanismes autoreguladores.

La capacitat de resiliència d’un ecosistema està directament relacionada amb la riquesa d’espècies. És a dir, un sistema els integrants del qual tenen més diversitat i un nombre més gran de funcions ecològiques és capaç de suportar millor una pertorbació específica.
 
fig 20
 

Figura 20. Exemple de pertorbació (incendi) en un ecosistema i en un bosc.
 

Els humans som els agents causants de pertorbacions realment notòries i la urbanització és una de les pertorbacions que afecta de manera més significativa els processos naturals (figura 21).
 
fig 21.1fig 21.2

Figura 21. Procés d’urbanització d’una conca hidrogràfica, que passa d’una conca natural no alterada (a l’esquerra) a una conca altament alterada (a la dreta).

 

La successió és una seqüència de canvis en la comunitat després d’una pertorbació. Aquests canvis tenen lloc progressivament, de manera que es registra una transició en la composició de les espècies presents en la comunitat i augmenten la biomassa i la diversitat a mesura que es va avançant en la successió (figura 22).

Els canvis que es van generant en cada etapa de la successió acostumen a induir més canvis en la comunitat que en els organismes, fet que pot afectar la mateixa estructura, la composició, etc. Això es deu al fet que els organismes van canviant el medi, ja sigui a través de factors biòtics (competència, predació, etc.) o de factors abiòtics (ombra, nutrients, etc.).

 
 
 fig 22

Figura 22. Successió ecològica.