Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
3 de 4
Les TIC i la sostenibilitat

3.3. El cost de destruir TIC

 
 
Els productes informàtics no tan sols acaben el servei prematurament, quan encara són plenament funcionals i es poden aprofitar, sinó que, a més, els residus que se’n deriven no es gestionen adequadament.

Les deixalles electròniques, generalment conegudes com a ‘e-waste’, són un problema cada cop més greu per a la nostra societat. No es poden tractar com a escombraries normals, ja que contenen productes altament contaminants i potencialment tòxics que han de ser tractats degudament. Afortunadament, en el nostre entorn és cada cop més habitual que les persones deixin de llençar els productes electrònics a les escombraries. No fa pas tant, era habitual trobar-se al contenidor de brossa televisors, telèfons mòbils o ordinadors. Aquests productes, si acaben en un abocador, poden filtrar a la terra elements com el plom, el mercuri, l’arsènic, el cadmi o el beril·li, cosa que contamina el medi ambient i atempta contra els drets bàsics de l’ésser humà. [19, 20]

Conscients d’aquest problema, els governs han posat en marxa iniciatives per tractar aquestes deixalles, que van des de la recollida selectiva voluntària fins a la prohibició de llençar certs productes a les escombraries, en considerar-los d’alt risc. Legislacions europees i dels Estats Units comencen a obligar els fabricants i els canals de vendes a encarregar-se de la recollida dels residus. El problema, però, és què es fa amb aquests productes un cop s’han recollit.

Algunes solucions possibles són els abocadors o la incineració. Però fins i tot els millors abocadors no poden impedir que es filtrin elements pesants, que contaminen el terra i l’aigua de la seva àrea d’influència. Igualment, la incineració és un problema: el coure és un del catalitzadors més importants per a la formació de dioxines i els circuïts digitals contenen plàstics i retardadors de flama per aïllar elements i impedir que la calor que es genera per l’ús cremi el producte. Aquests plàstics i retardadors són els responsables d’algunes de les dioxines més tòxiques i, per tant, cremar aquests productes suposa un fort impacte en la contaminació de l’aire.

L’opció que queda, doncs, és el reciclatge. Però els productes estan cada vegada més integrats, de manera que els materials que porten són difícils de separar. En ser tan complex el reciclatge, no és econòmicament rendible, tot i que sovint aquests productes s’han fabricat amb materials cars com l’or, l’argent, el platí, el pal·ladi o el coure. Es calcula que un 7 % del pes d’un ordinador és coure, però la concentració d’argent és d’un 0,02 %, mentre que la concentració d’or o pal·ladi és inferior al 0,001 %. [21] Per tant, la solució més habitual consisteix a enviar-los a països en vies de desenvolupament. En aquests països realment es processen els residus de maquinari, ja que se’n poden extreure metalls valuosos, tot i que en unes condicions laborals i de seguretat deplorables.

Un exemple paradigmàtic és a la ciutat xinesa de Guiyu. Des del 1995, aquesta comunitat rural, pobra i amb una economia basada en el cultiu d’arròs, ha evolucionat i s’ha convertit en un centre de processament d’‘e-waste’. A aquesta àrea arriben centenars de tones de residus, que s’amunteguen en abocadors immensos que arriben per mar. Els treballadors que processen els residus, entre els quals hi ha nens i nenes, manipulen els residus sense cap mena de protecció o normativa de seguretat. [22]
 
fig 4 
 

Figura 4. Abocador d'e-waste, a Guiyu. Font: Bert van Dijk, sota llicència CreativeCommons

  

Per extreure el coure de les bobines dels tubs de raigs catòdics (CRT) dels monitors abocats, trenquen amb un martell la cobertura del tub de la pantalla. El tub està revestit internament de plom, que s’aboca en desguassos a l’aire lliure. Una altra manera d’aconseguir coure és cremant cables en rases excavades als mateixos carrers. Com que els cables estan coberts de PVC, en cremar-se desprenen grans quantitats de dioxines, un producte altament cancerigen que es mescla amb el fang per on la gent camina descalça.

Per obtenir l’or de les plaques, s’escalfen les plaques de circuits integrats en fogons de carbó i es fon l’estany de les soldadures, sense cap altra protecció que un ventilador per allunyar els fums tòxics (cancerígens) dels treballadors. Llavors n’extreuen els xips i els submergeixen en una barreja d’àcid hidroclòric i àcid nítric. D’aquesta manera, es desprenen quantitats mínimes d’or dels conductors. No hi ha cap mecanisme de canalització o emmagatzematge d’aquests àcids. Una vegada obtingut el metall, l’àcid es llença de qualsevol manera als desguassos.
 
fig 5
 

Figura 5. Extracció dels xips de les plaques, a Guiyu. Font: Bert van Dijk, sota llicència CreativeCommons
 


Un estudi mèdic dut a terme per la Facultat de Medicina de la Universitat de Shantou (Guangdong) [23] va fer un seguiment dels immigrants arribats a Guiyu per treballar en la indústria del reciclatge. L’estudi va concloure que el 88 % dels immigrants estudiats presentaven «noves malalties o una salut deteriorada». La majoria, mals relacionats amb la pell i amb el sistema nerviós, el respiratori o el digestiu. «El 93 % mostraven símptomes com ara vertigen o mals de cap» per la inhalació de fum. La major part dels que treballen en cremes de circuits o plàstics presenten èczemes, dermatitis o herpes. Uns altres, segons la investigació esmentada, sofrien gastritis crònica o úlceres.

No cal comentar que el medi ambient de l’àrea de Guiyu està severament contaminat. Aquests processos es desenvolupen a la vora del riu, de manera que es contamina l’aire, la terra i l’aigua. De fet, ja fa anys que la regió utilitza aigua importada cada dia en contenidors arrossegats per tractors, a trenta quilòmetres de distància. La resta de productes que no s’han cremat o que no contenen ja materials valuosos són amuntegats en piles que a poc a poc van vessant el contingut tòxic a la terra i a les aigües. Mostres preses l’any 2002 indicaven un nivell de plom 190 vegades superior al recomanat per l’Organització Mundial de la Salut com a límit superior en aigües potables, i als sediments del riu s’ha trobat una concentració de plom 212 vegades superior al límit que, d’acord amb la llei holandesa, faria que es considerés un riu contaminat.
 
fig 6

Figura 6. Home que recull restes de plàstic d'entre els residus per a la revenda, a Guiyu. Font: Bert van Dijk, sota llicència CreativeCommons
 


Actualment, la Xina té prohibida la importació d’‘e-waste’, però es continuen rebent entre 1 i 2 milions de tones de residus l’any de manera il·legal, i es preveu un increment d’aquesta xifra d’entre el 5 % i el 10 % anual. La història de Guiyu no és única: es repeteix a Karachi (Pakistan), Nova Delhi (Índia) o a Accra (Ghana).
El problema és força important: el 2008, a l’Europa dels 27 es van recollir 8,7 milions de tones d’‘e-waste’, una xifra que representa l’1 % del total d’escombraries recollides, i es preveu que aquesta quantitat es dupliqui i arribi al 2 % a finals de 2010. Segons Greenpeace, 4.000 tones de residus tòxics són generats cada hora arreu del món, la majoria als Estats Units, Europa i el Japó. [24]

El risc més gran de l’‘e-waste’, però, no és la gran quantitat de residus generats, ni la dificultat de reciclar aquests productes correctament. El factor de risc més gran és el desconeixement general respecte a la gran quantitat de recursos naturals i energètics necessaris per fabricar i destruir aquests productes, així com la dificultat de la tasca de reciclar-los i la vulneració sistemàtica dels drets humans que fan alguns fabricants i països. El desconeixement és tan gran que no tan sols la major part de la societat ignora aquests costos, sinó que la majoria dels experts en TIC no són conscients de l’alt cost social i ambiental de l’activitat professional que duen a terme.