Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
4 de 4
Les TIC i la sostenibilitat

3.4. Cap a unes TIC més sostenibles


Ja hem vist que els productes TIC ofereixen molts avantatges i són la solució per a molts problemes de la societat, però, d’altra banda, hem vist que el cicle de vida que tenen no és, ara per ara, sostenible. En aquesta secció es mostraran algunes propostes que permeten reduir parcialment els efectes negatius de les TIC durant el cicle de vida.
 
Les tres ‘r’: reduir, reutilitzar i reciclar
 
El principal problema de l’‘e-waste’ és la manca de voluntat per gestionar les deixalles respectant una ètica social i ambiental. Als països generadors de residus sols es pretén eliminar el problema enviant les deixalles a una altra banda. Els països receptors de tecnodeixalles sols estan interessats en el benefici immediat que obtenen d’aquesta ferralla: or, platí, coure i una quantitat en divises per acceptar la ferralla; però no tenen en compte els costos ambientals i socials que es deriven de manera immediata d’aquesta activitat.

Totes les iniciatives i legislacions que cerquen una solució per al problema dels residus informàtics proposen les tres ‘r’ com a única via possible. Aquestes tres ‘r’ són: reduir, reutilitzar i reciclar.

Reduir consisteix a disminuir la quantitat de productes TIC i, en conseqüència, el volum, el pes i la toxicitat dels residus. Ja hem parlat de l’obsolescència planificada que afecta el mercat de la informàtica personal. Els usuaris són empesos a renovar el maquinari atesa la publicació cada poc temps de noves versions de programari per a ordinadors personals (sistema operatiu, paquets d’ofimàtica, jocs, etc.) que demanen prestacions de maquinari més potents. Davant d’aquesta pressió, es pot continuar usant el programari que s’estava fent servir fins ara, sempre que continuï satisfent les pròpies necessitats. Igualment, no cal canviar tot l’ordinador si necessitem més potència, ja que es pot actualitzar parcialment l’ordinador amb components que n’augmentin el rendiment (discs, processador, memòria, acceleradors gràfics, etc.).

D’altra banda, cal reutilitzar els equips obsolets. Si es decideix que és necessari un equip nou però el vell encara funciona, es pot fer arribar el maquinari a algun altre usuari que hi pugui seguir donant utilitat. Hi ha diverses opcions: donar l’aparell a un conegut, accedir a xarxes d’intercanvi, vendre’l en botigues o mercats de segona mà o a través d’Internet, en llocs com ara eBay, o donar-lo a associacions sense ànim de lucre perquè donin un nou ús al maquinari. El més interessant és allargar la vida útil d’aquests productes.
 
Reciclar consisteix a incorporar de nou els components o materials d’un bé al cicle productiu. En el cas dels ordinadors, cal desmuntar-los i recuperar-ne peces que serveixin com a recanvis (processadors, memòries, targetes, lectors, cargols, cables, etc.). D’altra banda, els components sense utilitat s’han de descompondre en les matèries primeres que els integren (vidre, plàstic, niló, metalls, etc.). Els problemes principals a l’hora de reciclar els dispositius electrònics són la baixa rendibilitat (per això els recursos acaben en indrets on l’esforç per extreure matèries primeres sí que és rendible) i el fet que els productes estan dissenyats pensant en la producció, la distribució i l’ús, però no en el reciclatge.
 
La quarta ‘r’: repensar. El disseny ‘cradle-to-cradle’
 
Actualment, el sistema productiu segueix un model ‘cradle-to-grave’ (del bressol a la tomba). Això vol dir que sempre es parteix de matèria primera crua i, al final del cicle de vida, el producte són únicament deixalles no aprofitables. Una opció és passar al model ‘cradle-to-cradle’ (del bressol al bressol). En el seu llibre, [25] l’arquitecte William McDonough proposa que la sostenibilitat formi part dels requeriments de qualsevol disseny. McDonough predica la seva filosofia amb exemples d’èxit en el disseny de productes i edificis i, fins i tot, ciutats sostenibles. El mateix llibre es distribueix en un paper sintètic especial, o sigui, que no prové de la tala de cap arbre i es pot reciclar plenament en sistemes de reciclatge de polipropilè.

És a dir, caldria que els productes estiguessin dissenyats perquè es poguessin actualitzar fàcilment i els materials s’haurien d’escollir amb criteris de sostenibilitat i s’haurien de preparar per poder-los reciclar, de manera que quan el producte acabés la vida útil fos fàcil separar-ne els elements i reutilitzar-los. En el cas de les TIC, la major part dels consumidors es fixen més en les funcionalitats que té el producte que no pas en la manera com s’ha fabricat i les conseqüències ambientals que suposa. Els fabricants són els responsables de crear productes que tinguin menys materials tòxics i que siguin fàcils de reciclar. Això es pot aconseguir mitjançant un procés de recerca i desenvolupament canalitzat cap a aquest objectiu, però els consumidors han de ser conscients del problema, han d’optar per productes sostenibles i els han de reclamar als fabricants.
 
El pes de l'opinió pública
 
L’opinió pública és un factor molt influent en el procés de decisió de les empreses i, per tant, es pot fer servir aquesta influència per canviar les polítiques econòmiques que no tenen en compte els aspectes sostenibles en el disseny i la fabricació dels productes tecnològics. És a les nostres mans exigir als governants, als fabricants i a nosaltres mateixos un ús racional i adequat de l’alta tecnologia, per evitar que productes aparentment innocents atemptin contra els drets més bàsics dels éssers humans.

Per exemple, davant les crítiques rebudes per un comportament ambientalment negligent, el ressorgit gegant de les TIC Apple INC ha reaccionat en aquesta línia. Steve Jobs, conseller delegat d’Apple Corp. fins a finals de 2010, diu: “Apple ha rebut crítiques per no ser líder a l’hora d’eliminar els tòxics químics dels seus productes [...]. Ara m’agradaria comunicar-vos què estem fent en aquest àmbit per reciclar més enèrgicament els nostres productes. Totes les botigues Apple recullen els productes vells iPod per reciclar-los sense càrrec. Fins i tot s’ofereix un 10 % de descompte als clients que porten l’iPod vell.” A partir de la publicació d’aquesta carta, cada presentació de nous productes que ha dut a terme Apple ha inclòs explicacions dels materials usats en la fabricació i les consideracions pel que fa al reciclatge.
 
fig 7
 

Figura 7. Informació corporativa d'Apple, fruit de la campanya de protesta. Font: apple.com
 


Igualment, es pot demanar que les botigues on es venen productes d’alta tecnologia (i els mateixos fabricants) recullin els productes de què ens desfem perquè siguin convenientment reciclats. A Suïssa les botigues estan obligades a recollir productes similars als que venen per enviar-los a reciclar (això vol dir, per exemple, que una botiga que vengui ordinadors però només d’una marca està obligada a recollir ordinadors de qualsevol marca, però no rentadores). A més, cada producte tecnològic està gravat amb un petit impost, que s’utilitza per pagar l’alt cost de la primera fase del reciclatge: la separació dels elements més tòxics, per tal que no s’alliberin ni contaminin els altres elements durant la resta del procés de reciclatge. Aquesta primera part del reciclatge es fa principalment de manera manual i manipulant substàncies potencialment tòxiques. Aquest és el motiu de l’elevat cost econòmic que suposa.

D’altra banda, hi ha la Directiva REACH [26], que cobreix els drets humans dels treballadors que manipulen les substàncies, exigeix la informació corresponent a tota la cadena de consum i cobreix, així, tota la responsabilitat del cicle de vida del producte, i, per tant, hi inclou els proveïdors dels països on es fabriquen i es reciclen els components dels equips informàtics. Aquesta directiva és efectiva des de l’1 de juny de 2008, però hi ha moratòries per a diversos productes que arriben fins a l’1 de juny de 2018. Amb la Directiva resultarà factible que els consumidors sapiguem el grau de responsabilitat social i ambiental dels fabricants, fet que ens donarà dret com a consumidors a estar informats dels impactes ambientals i socials dels béns i serveis que consumim.

Lligat al tema de la informació, hi ha el d’exigir al fabricant transparència sobre l’origen de les matèries primeres, la manufactura i el reciclatge. Un exemple és el seguiment del coltan. Al començament d’aquesta secció dèiem que les reserves mundials més importants de coltan són a la República Democràtica del Congo. Aquesta riquesa, lluny de beneficiar els ciutadans d’aquest país, ha estat un motiu de disputes, guerres, esclavitud i mort. Actualment, els països veïns (Rwanda, Burundi i Uganda) exporten coltan extret il·legalment de mines en què utilitzen presoners de guerra i infants per a les tasques d’extracció. Com a conseqüència de les pressions, la indústria electrònica està interessada a ser capaç d’identificar el coltan del Congo, per exigir als proveïdors que només facin servir producte d’una extracció justa, amb drets per als treballadors i que beneficiï la regió, i per identificar els productes amb una etiqueta de comerç just [27].
 
El pes de l'educació
 
Així doncs, campanyes de conscienciació com l’orquestrada per Greenpeace vers Apple INC són efectives. En general, com a consumidors, ens guanyarem aquest dret si consumim de manera responsable i seleccionem els productes més ecològics i respectuosos envers la societat. Per arribar a aquest punt, però, és imprescindible un nivell mínim de coneixement. Cal que siguem conscients sobre els impactes ambientals i socials que comporta un consum desmesurat, descontrolat i irresponsable de l’alta tecnologia per part de tots.
 
fig 8

Figura 8. Imatge de la campanya per exigir responsabilitat ambiental a Apple. Font: greenpeace.org
 


Aquest coneixement s’ha d’aplicar també a millorar petits costums del dia a dia, amb l’objectiu d’intentar reduir el consum i evitar problemes de salut fent servir els equips informàtics de manera assenyada. Per exemple, diàriament es malgasten grans quantitats d’energia: apagar la pantalla i posar l’ordinador en mode “hibernació” cada vegada que estem més de mitja hora sense fer-lo servir permet reduir el consum de manera dràstica. No imprimir tots els documents o no reenviar totes les coses ‘divertides’ que ens arriben per correu electrònic són gestos sostenibles. Però el motiu principal per no fer gestos d’aquests és el desconeixement. En les nostres mans tenim l’oportunitat de fer que la tecnologia no tan sols sigui útil, sinó també sostenible. I la millor manera de reduir aquest consum és mitjançant la informació i l’educació.