Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
Mobilitat

10. La mobilitat a Espanya

 

En les darreres dècades s’han dut a terme esforços considerables a Espanya per millorar les infraestructures i els serveis de transport; malgrat això, encara persisteixen necessitats d’infraestructures, especialment pel que fa al ferrocarril, i determinats desequilibris dins el sistema de transport. Els principals conflictes identificats en l’estudi ‘Estrategia española de movilidad sostenible’ són:

— Fort creixement de la demanda, tant de viatgers com de mercaderies, que s’ha canalitzat preferentment cap a la carretera i el transport aeri, cosa que ha provocat situacions de congestió en ambdós casos.
 
— Desequilibri modal com a conseqüència d’un llarg procés de transferència modal, fet que ha comportat com a conseqüència un gran predomini del transport per carretera.
 
— Decreixement del ferrocarril, procés que no és exclusiu d’Espanya, però que s’ha agreujat en el passat per les carències estructurals de la xarxa i l’escassetat d’oferta de serveis ferroviaris.
 
— Desigualtat del nivell d’accessibilitat en diferents àmbits territorials i desenvolupament diferent de les xarxes viàries i ferroviàries per les condicions geogràfiques de cada zona.
 
— Nous requeriments de qualitat i seguretat de les infraestructures, que obliguen a elevar i a homogeneïtzar els paràmetres de disseny, i a posar un èmfasi especial en el manteniment de les xarxes.
 
 
 
 
 

vao    Figura 25. Carril VAO (vehicle d'alta ocupació). Font: El Mundo

 

 
— Integració feble entre els diversos modes de transport, amb carències en les connexions intermodals.
 
— Necessitat de reforçar les connexions amb països veïns i de potenciar les oportunitats disponibles per canalitzar els fluxos des d’Europa cap a Amèrica i l’Àfrica.
 
— Augment del nombre de desplaçaments motoritzats i de la distància d’aquests a les àrees metropolitanes, com a conseqüència de les recents tendències urbanístiques i de la disponibilitat de sòl industrial.
 
— Importància creixent dels costos externs —especialment a les ciutats—, juntament amb una sinistralitat viària excessivament alta: l’energia consumida pel sector del transport representa més d’un 40 % de l’energia total nacional i aquest sector és un dels responsables principals del creixement de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEI).
 
— Deteriorament de la qualitat de l’aire, especialment en l’àmbit urbà, on els contaminants més preocupants són el diòxid de nitrogen (NO2) i les partícules en suspensió, tant les PM10 com les PM2,5.
 
— Deteriorament de la salut de la població com a conseqüència del soroll produït pel trànsit (s’estima que afecta el 26,7 % de les llars), el sedentarisme derivat dels nous hàbits socials i la contaminació associada al trànsit.
 
— La sinistralitat i les víctimes causades pels accidents de trànsit urbà. El nombre d’accidents de trànsit amb víctimes a les vies urbanes va arribar el 2007 a Espanya a 50.688, amb un balanç de 62.733 ferits i 741 morts.
 
— Temps perdut en embussos i les repercussions econòmiques que aquest fet comporta en el sector productiu.
 
— Forta concentració geogràfica i estacional de l’activitat turística a les zones costaneres i durant el període estival, cosa que obliga a sobredimensionar infraestructures i genera fortes pressions sobre el territori.
 
— Increment de la fragmentació dels hàbitats naturals i seminaturals provocat per l’augment de la densitat de la xarxa d’infraestructures, cosa que fa augmentar les amenaces per a la diversitat biològica.
 
— Ocupació de l’espai urbà per infraestructures per a la circulació i l’aparcament de vehicles. L’espai urbà ocupat per l’ús del cotxe i el transport motoritzat en general representa en els nous desenvolupaments urbans percentatges superiors al 50 %.
 
— Disminució del caràcter socialitzador i comunicador de l’espai públic.
 
— Pèrdua d’autonomia en els desplaçaments de determinats grups socials (infants, gent gran i persones amb mobilitat reduïda).
 
Si ens fixem en l’evolució del parc de vehicles espanyol, veurem que ha experimentat un creixement notable entre els anys 1990 i 2006: les motocicletes i els ciclomotors han augmentat un 52 %; els vehicles de càrrega lleugers, un 126 %; els vehicles pesants, un 41 %, i els turismes, un 72 %. Entre els anys 1990 i 2006 s’ha registrat un creixement molt notable dels recorreguts duts a terme en les tres pautes de conducció: interurbana, rural i urbana. La distribució dels recorreguts segons les pautes de conducció manifesta una gran estabilitat al llarg dels anys: la pauta interurbana representa al voltant del 50 % del recorregut total; la pauta rural, el 20 %, i la urbana, el 30 % restant.