Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
0 de 2
Models de desenvolupament

3. La crisi de sostenibilitat. Cap a un desenvolupament amb rostre humà

 
Encara que enormes i ingents quantitats de recursos econòmics, intel·lectuals i ecològics s’hagin sacrificat pels imperatius del desenvolupament del model occidental al llarg de tota la segona meitat del segle XX (i s’hi segueixen invertint), la crisi de sostenibilitat d’aquest model de desenvolupament, centrat en la indústria i la crematística, es va fer cada vegada més evident a partir de la dècada de 1970.
 
Posant la “satisfacció de les necessitats humanes” de manera sostinguda en el centre de la definició de ‘sostenibilitat’, les discussions sobre aquest concepte (si més no implícitament) fan destacar que el desenvolupament —en les múltiples dimensions en què es presenta— no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per intentar aconseguir el que, ja el 1972, el rei de Bhutan considerava l’obligació de qualsevol governant i de qualsevol projecte de desenvolupament: no el PIB, sinó la FIB, la felicitat interna bruta.
 
        bhutan                                      king
 
        Figura 4. Bhutan. Font: destinia.com                          Figura 5. El rei de Bhutan.Font: Bhutanmajestictravel.com

 
En la mateixa línia, ja durant la dècada de 1980 l’economista xilè Manfred Max-Neef (Premi Nobel alternatiu, 1983) i els seus companys varen desenvolupar una teoria alternativa al desenvolupament convencional, anomenada ‘desenvolupament a escala humana’. Posant l’ésser humà i l’equilibri de les relacions que estableix amb l’entorn en el centre de les preocupacions, aquest paradigma permet obrir les portes a altres fórmules de desenvolupament que preveuen, més que l’acumulació crematística, fomentar el desplegament de les potencialitats latents de les diferents societats humanes i dels individus que en formen part.
 
 
manfred
 

Figura 6. Manfred Max-Neef. Font: gatopistola.blogspot.com

 
 
Durant els anys vuitanta del segle XX hi havia una preocupació generalitzada per considerar la persona com l’objecte mateix del desenvolupament, per la qual cosa era necessari observar el desenvolupament de les persones com un element substancial de la millora de capacitats i potencialitats de les societats del món. En aquest context sorgeix un nou paradigma entorn del concepte de ‘desenvolupament humà’, que promou la noció del que coneixem avui en dia com a ‘bon viure’ o ‘benestar’, i que descriu una nova visió, en termes més humans, en què es deia que l’objectiu primordial del desenvolupament era:
 
Ampliar les oportunitats obertes a la gent per viure una vida saludable, creativa i amb els mitjans adequats per participar en l’entorn social, dins del qual s’expressi la seva diversitat cultural i les seves necessitats bàsiques.

A partir d’aquest moment, el concepte de ‘desenvolupament humà’, abanderat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), es perfila com una nova referència per parlar sobre el desenvolupament de les persones i mesurar-lo, i amb aquest debat sorgeixen les preguntes següents: com es pot gestionar el creixement econòmic en interès de la gent?, quines estratègies o polítiques serien més apropiades perquè la gent i no pas els ‘béns’ (‘commodities’), sigui el focus d’interès nacional?
 
Aquests interrogants es completen amb una llista encara més extensa de preguntes que hom intenta respondre a partir del primer dia de maig de 1990, quan es fa públic el primer Informe sobre desenvolupament humà. El primer d’una sèrie d’informes anuals, amb el títol “Concepte i mesura del desenvolupamen humà”, pretenia respondre algunes preguntes perquè la comunitat internacional trobés una manera d’adonar-se que, si el creixement econòmic i el progrés humà no tenien cap mena de relació, com es podia fer possible que ambdós conceptes es poguessin vincular i com es podia enfortir la interdependència entre tots dos?
 
Sorgeix, així, un nou paradigma.