Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
0 de 5
Models de desenvolupament

4. El desenvolupament a escala humana i les necessitats humanes


Un dels primers punts de vista fonamentals de la teoria del desenvolupament a escala humana és la distinció explícita entre ‘necessitats’ i ‘satisfactors’, és a dir, la manera en què aquestes necessitats són satisfetes (o no) dins d’un determinat model de desenvolupament social humà.
 
Com indiquen els defensors d’aquesta teoria, “les necessitats humanes es poden veure com a universals” en la mesura que són les que ens caracteritzen com a éssers biològics humans. És a dir, com totes les espècies, la nostra biologia i la nostra psicologia compartides són el que ens converteix en individus d’una mateixa espècie, el que ens fa tenir unes mateixes necessitats pel que fa a la subsistència, la protecció, l’afecte, l’enteniment, la participació, l’oci, la creació, la identitat i la llibertat. Les nou necessitats fonamentals identificades per aquests autors (llista que, per descomptat, està oberta a debat i revisió si es considera convenient) són aquestes:
 
 
- Subsistència
- Protecció
- Afecte
- Enteniment
- Participació
- Oci
- Creativitat
- Identitat
- Llibertat

Algunes vegades s’hi afegeix també la necessitat de l’espiritualitat, és a dir, la comprensió metafísica del sentit de la vida humana i de la realitat, però amb reticències, ja que es considera que potser no es tracta d’una necessitat compartida per tots els éssers humans.
 
 
 
desarrollo
 

Figura 17: Desarrollo a escala humana, de Manfred A. Max-Neef. Font: tierrayhumanidad.org

 
 
La satisfacció d’aquestes necessitats fonamentals és volguda per tothom i la no-satisfacció no és volguda, cosa que genera, en cada cas, patologies que poden anar des de la inanició (no-satisfacció de la necessitat de subsistència), la mort violenta (no-satisfacció de la necessitat de seguretat) i l’alienació (no-satisfacció de l’enteniment), fins a la depressió i el suïcidi (moltes vegades com a conseqüència de la no-satisfacció de la necessitat d’afecte).
 
És a dir: la satisfacció de les necessitats humanes fonamentals ens aporta benestar, mentre que la no-satisfacció d’aquestes necessitats ens aporta pobresa, cosa que es manifesta en patologies i, potencialment, la mort. Parlés, així, de pobresa en plural, no en singular (normalment, associada a la no-satisfacció de la subsistència únicament, com passa en la visió convencional del desenvolupament i de la pobresa).
 
Hi ha models de desenvolupament que són millors per satisfer determinades necessitats fonamentals i d’altres que ho són menys. Això ajuda a entendre per què, actualment, trobem moltes vegades índexs de depressió i suïcidi més elevats en els països desenvolupats, mentre que en moltes regions i zones considerades pobres trobem persones aparentment felices i somrients. Encara que aquestes persones possiblement tinguin més dificultats per atendre la necessitat de subsistència, potser tenen les altres necessitats fonamentals ben cobertes.

És important subratllar, en aquest sentit, que els béns i serveis mercantils (la possessió dels quals normalment s’associa a la riquesa) són només una mena de satisfactors (i no la més important, fins i tot a l’interior d’una societat desenvolupada). Qualsevol cosa, material o immaterial, que satisfà una necessitat humana fonamental és un satisfactor. L’aire pur que respirem, l’estabilitat del clima o l’amistat són, tots, satisfactors vitals, de subsistència, de seguretat i d’afecte, principalment (encara que, pel que fa a satisfactors sinèrgics, satisfan també cadascun una sèrie d’altres necessitats fonamentals).
 
 
calvin           picasso
 

         Figura 18. 'Calvin and Hobbes dancing'. Font: blogspot.com                      Figura 19. 'Dance of youth', Pablo Picasso.

Font: allposters.com