Accions del document
Inici Index     Anterior Següent
7 de 7
Contaminació atmosfèrica

3.7 Afebliment de la capa d'ozó

 

Com ja hem vist en capítols anteriors a la part superior de l'Estratosfera es troba la capa d'ozó, que actua de filtre de la radiació solar ultraviolada. Si es produeix una reducció de la seva concentració, es provoca un increment de la quantitat de radiació ultraviolada que incideix sobre la Terra.
 
Quan el diòxid de nitrogen i els CFCs arriben a les altes regions de l'Estratosfera són dissociats per efecte de la llum solar, produint-se òxid de nitrogen i clor lliure. Aquest darrer element destrueix l'ozó.
 
La reducció de l'ozó a l'estratosfera provoca un increment en la radiació ultraviolada que assola la superfície terrestre. L'increment d'aquesta radiació augmenta els seus efectes naturals. Sense anar més lluny, és considerada un agent cancerígen. En general pot afirmar-se que l'increment percentual del flux ultravioleta és el doble que el percentatge de decreixement de la concentració d'ozó.
 
 
ozo
 

Figura 20.  Esquema de la problemàtica generada per l'afebliment de la capa d'zó degut a activitats antropogèniques. Font: El Jinete insomne

 
 
 
El 1985, els científics van descobrir que la quantitat d'ozó damunt de l'Antàrtida havia minvat de manera molt important. Es va descobrir que el forat a la capa d'ozó havia estat provocat per un tipus de contaminació, en concret, els productes químics anomenats CFC (clorofurocarboni). Els CFC són gasos que es fan servir per produir temperatures baixes en frigorífics i aparells d'aire condicionat. També s’utilitzen en aerosols i en la fabricació d'envasos de plàstic. Quan els gasos CFC arriben a l'atmosfera, les radiacions ultraviolades els fan alliberar radicals de clor, que destrueixen l'ozó. Cada primavera austral s'obre un forat a la capa d'ozó sobre l'Antàrtida, tan extens com els Estats Units i tan profund com l'Everest. El forat ha crescut pràcticament tots els anys, des de 1979.
 
Cada vegada es va fent més gros i ens amenaça greument. S'estima que una pèrdua de l'1% de la capa d'ozó pot comportar un increment del 2% de casos de càncer de pell, que actualment ja provoca 100.000 morts al món cada any.
 
30 anys capa ozo
 

Figura 21. El forat de la capa d'ozó sobre la Antàrtida entre 1979 i 2008. Font: Earth Observatory. NASA

 

 
Els gasos CFC són molt estables a les temperatures de la superfície de la Terra, però a mesura que pugen per les capes de l'atmosfera, són sotmesos a temperatures més altes i es tornen inestables. Quan arriben a l'estratosfera, les radiacions ultraviolades (UV), provoquen que els CFC alliberin un radical de clor que queda lliure i pot atacar les molècules d'ozó (O3), separant d'elles un àtom d'oxigen que es fusiona amb el radical de clor, i es forma així una molècula de monòxid de clor (ClO) i una molècula d'oxigen (O2), de tal manera que la molècula d'ozó atacada desapareix. El problema és molt greu perquè la molècula de monòxid de clor (ClO) generada es trenca fàcilment i queda lliure de nou un radical de clor que pot atacar noves molècules d'ozó. Per tant, una sola molècula de gas CFC pot destruir ràpidament milers de molècules d'ozó. A la figura següent es pot veure un esquema simplificat del mecanisme de destrucció de l'ozó, d'elaboració pròpia.
destruccio capa ozo

Figura 22. Esquema del mecanisme de destrucció de l'ozó. Font: Elaboració pròpia

 
 
Des que s'ha descobert que els CFC destrueixen la capa d'ozó, s'han signat acords internacional s per a la prohibició del seu ús com és el cas del Protocol de Montreal. Molts països han prohibit ús dels aerosol que emeten aquests gasos. Però els CFC es continuen utilitzant en l'aire condicionat, el suro sintètic, els refrigeradors i els envasos de plàstic. Veure la Secretaria del Ozono del Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA) 
 
Els CFC duren moltíssim i poden voltar per l'estratosfera fins a 100 anys; per tant, el gas que ja hi és pot anar destruint l'ozó fins d'aquí a un segle.